dilluns, 30 de novembre de 2009

El dilluns "al viruji"

Avui és dilluns i com cada dilluns faig...res!




Bé, és a dir: em llevo, em dutxo, esmorzo...i em passo un parell d'hores amb el nas a internet. A veure què coi trobo.




La maleïda crisi...ostres! què dificil és això de trobar feina...i no és perquè no hi hagin oportunitats, sinó que, als joves aquestes ens son vetades. I perquè? Perquè no tenim experiència. Així de fàcil. En moltes ofertes s'hi pot veure "3 años de experiencia" "5 años de experiencia" (si fa 5 anys començava la carrera com qui diu!)


Hi ha alguna cosa que no funciona aquí...

I no es que el(s) centre(s) d'estudis per on he passat no m'enviin coses, no. Però diguem-ne que no son molt llamineres: pràctiques a l'extranger que no et paguen ni la targeta de metro, pràctiques a Barcelona que, a part de no donar-te res de res, et trenquen tota posiblitat de treballar (més que res et parteixen la setmana pel mig)...i quan per fi en trobes alguna i fas l'entrevista...resulta que agafen algú 5-6 anys més gran que tu amb (lògicament) experiència (fantastic per a ells...però medalla pels qui seleccionen!).


Tard o d'hora sortirà alguna cosa, però mentrestant passo els dilluns al fred. Perquè no vegis quin "viruji" que hi fa per aquí...



divendres, 27 de novembre de 2009

Una pregunta...

¿ amb qui pots estar quan no vols ni estar amb tu mateixa?

diumenge, 15 de novembre de 2009

Sóc...






Sóc dona.


Sóc jove.


Soc covarda.


Sóc valenta.


Sóc intel·ligent.


Sóc estúpida.


Sóc tot allò que no té nom.


Sóc tot el que es conegut.


Sóc la veu del que no parla.


Sóc els ulls del qui no hi veu.


Sóc la pedra del camí, xocada sempre dues vegades.


Sóc la pedra a la sabata.


Sóc un diumenge d'hivern per la tarda. Avorrit.


Sóc la constància.


Sóc la impaciència.


Sóc la del mig, com el dijous.


Sóc la qui no aprèn dels errors.


Sóc la orgullosa.


Sóc la voluntat de mil mans.



I tot i això segueixo sense conèixe'm, sorprenent-me dia a dia amb nous pensaments. Noves accions. Nous errors. Nous encerts.



dimarts, 1 de setembre de 2009

Desconnexió


Volia estar sol.

Per contra del que demanava la gent. Ell volia i estimava la seva solitud.


Tenia milers d'amics, la parella i la familia. A part de la feina, és clar.

I tots li reclamaven el seu temps.


D'amics n'havia perdut, doncs dins la seva agenda s'havia d'anar recol·locant. Tampoc volia donar un no com a resposta, car no els volia fer enfadar.


Vivia amb la parella, però per horaris laborals es veien poc i els caps de setmana ella el reclamava.


I després li quedava la familia. Els pares i els germans volien saber d'ell, i no estaven conformes amb una trucada. Volien veure'l en els dinars familiars.


I el temps per ell, on quedava?

No podia acontentar a tothom i això l'angoixava.


I, cansat, un dia va desaparèixer. Se'n va anar, per disfrutar del seu temps.


I mentres, la familia, la parella i els amics el criticaven per ser un egoista.





divendres, 14 d’agost de 2009

Descobertes...

Mai m'he considerat especialment poruga.


Potser serà que no me enfrontat directament als meus temors més grans, qui sap.


Però avui, mentres estava a l'habitació he sentit alguna cosa al menjador. I estic sola a casa. Alguna cosa repiqueteja el vidre. Em dirigeixo cap al soroll i veig una libèl·lula tan llarga com la meva mà.


Corrents agafo l'escombra per apartar-la de la llum. La molt tonta allà s'ha quedat donant-se cops contra la làmpara. La toco i comença a voleiar, jo que crido (si,si crido com si fós una nena de catorze anys, bleda asolellada) i em tanco a l'habitació.


Ho he intentat tot i aquell bitxarrot encara aguanta. Ja no sé què fer. I controlo els impulsos de trucar a la parella perquè me la tregui (a part de l'atac de riure, crec que després m'engegaria a rodar...)


I aquí estic, morta de gana perquè un paleòpter s'ha aposentat al menjador.


En fi, sempre es descobreixen coses noves....



dissabte, 1 d’agost de 2009

SUOR

Suo.



Em dutxo i només sortir torno a notar com transpiro.



Un parell de glops de cafè amb gel i una madalena per tot acompanyament.



Corro per agafar el metro, com sempre faig tard. Mai m'acostumo als nous horaris. Ni als vells. En realitat mai m'he acostumat a seguir un rellotge.



La màquina dels tiquets aspira el meu bitllet i el vomita per deixarme passar. 0 viatges. Grrrr... Nota mental: comprar una nova t-10.



Glopada d'aire calent a l'andana. Refrigeració de nevera dins dels vagons.



A la feina, una rebeca per treballar.



M'adono que hi ha poca gent. No només a la feina. La ciutat queda buida de paisans mentres que s'omple de turistes amb motxilla, càmera, mitjons amb sandàlies i un sospitós color vermell a la pell. Fan olor de crema solar de coco.



Per sort només van pel centre.



Torno a casa pensant que m'agrada la meva ciutat, a l'estiu. Sembla que fins i tot jo estigui de vacances.



divendres, 24 de juliol de 2009

...ostres!!!...

no ho puc titular de cap altre manera...

Ostres!! Perque me n'adono de com ha passat de ràpid el temps (només cal mirar la data de l'últim escrit)
Ostres!! Perquè em vaig quedar sense històries.
Ostres!! Perquè vaig passar de ser una blog-addicta a ni entrar a la pàgina (per evitar temptacions)

he desaparegut, ho sé, però torno...

us heu quedat sense històries en les que buscar i us demano disculpes, el segon semestre ha sigut terrorífic i a sobre i ha en marxa una tesina que em reclama.

Tantes teoríes i doctrines m'han assecat el cervell i la imaginació i, de retruc, aquest blog.

Però torno, alguna història caurà aviat, d'això en podeu estar segurs.

dimecres, 25 de març de 2009

L'escriptor

En Tobias Mordac era escriptor. Bé, això és el que ell deia. Cada dia plasmava sobre el paper frases inconnexes, idees abstractes que havien d'acabar en un gran llibre. El millor que mai s'hagués fet. Només calia trobar LA IDEA, la història que, un cop llegida canviaria les vides d'aquell qui la llegís.

El pobre home es passava el dia pensant en la frase inicial del llibre car un llibre tant bo no podia començar de qualsevol manera. Era tant l'obsessió que va passar d'esgarrapar les poques hores que tenia lliures després de la feina, a treballar a mitja jornada. Però com que sempre estava cavil·lant, ja no resultava productiu per l'empresa. Qui volia tenir en plantilla un treballador que sempre estava a la inopia? Així doncs, va acabar al carrer.

La veritat és que, consumit per la seva malaltissa obsessió per crear la gran obra litarària no parava gaire atenció a tot el que l'envoltava. Menjar, resultava una tasca més, però molts cops se n'oblidava, així que en poc temps no era més que pell i ossos. Com que no treballava havia de pagar les factures, així que va començar a malvendre les poques possessions que tenia. I per tal de retallar despeses gastava el mínim d'aigua -per no dir que va tallar en sec els hàbits més bàsics de la higiene-, de llum i de gas.

I en l'hivern de la vida, quan va veure que el fi s'apropava, el vell Tobias, malalt de gana i de fred i gairebé cec d'escriure sense llum, s'adonà que en tant de temps invertit per escriure quelcom de profit no havia servit de res. Així que mentres venia la última onada d'inspiració, va decidir escriure les seves memòries.

Al cap d'una setmana el solitari escriptor havia mort. Però va deixar, darrera el seu pas, la millor història mai escrita. Una història amarga i dura, de solitud i fracassos, d'autoabandonament i marginació, però per sobre de tot un cant a la vida, perquè de vida només n'hi ha una i no la podem malgastar.


divendres, 20 de març de 2009

Manies meves, un poc de mi i una mic d'autobombo

Realment poques vegades parlo de mi en el blog, qui sóc, què faig o d'ón vinc.
Sobre la primera pregunta, us contestaré que m'agrada això dels àlies, no és que tingui res a amagar, però mira, m'agrada. D'ón vinc? això ho podeu trobar al meu perfil.

I què faig? aquí és on volia anar a parar. Fa molt i molt de temps que li donava voltes a una idea, però per falta de temps mai m'havia atrevit a desenvolupar-la. Fins ahir.

I què va passar ahir potser us preguntareu (això de posar misteri mai se m'ha donat bé...). Doncs que va néixer un nou blog: el Roda el Món...

I es que, veureu, resulta que (pels que no em coneixen) sóc estudiant de relacions internacionals, i des de feia temps tenia ganes d'escriure articles, si se'n poden dir així, en relació a successos que passen pel món. De la forma més amena possible i, en certa manera, pedagògica. Pedagògica per mi, perquè a l'escriure els articles, comparteixo el què vaig aprenent. I potser, al plasmar-ho sobre el paper, veig les coses més clares.

Espero que us agradi!

dimecres, 18 de març de 2009

100è joc literari

Ja està aquí...



és un secret a veus...



el més esperat...



el 100è joc literari del blog Tens Un Racó Dalt Del Món!!!!!



Un centenari com aquest mereix una alta participació, i és per això que, aprofitant l'avinentesa col·laboro amb aquest text:







"Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme
avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a
l'aeroport d'Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que
tot tingués l'aspecte llòbrec d'un paisatge flamenc: el personal de terra
amb impermeables, la bandera que coronava l'impersonal edifici de
l'aeroport, el cartell amb l'anunci de BMW...Vaja, altre cop Alemanya, vaig
pensar."




D'aquí ara us toca endevinar qui és l'autor i el títol del llibre, però tranquils! reconec que pot ser difícil endevinar un llibre només amb el primer paràgraf, així que us dono aquesta pista:



El protagonista de la història es diu Toru Watanabe.



Us diu alguna cosa aquest nom? Espero que si!

Com ja sabeu, no podeu posar la resposta en aquest blog (les instruccións les trobareu aquí)


Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.



Val la pena participar-hi, no?



MOLTA SORT!

diumenge, 15 de març de 2009

Hemingway never ate here



Va entrar corrents en aquell restaurant.


Desesperat buscava una cara coneguda.


Una cara d'avi benevolent, amb una llarga barba. Un home amb un munt d'històries per explicar.


Però va fer tard. Aquell home ja no hi era en aquell restaurant, és més, mai hi havia estat.



Foto feta el febrer de 2009 a Madrid. És un restaurant prop de la Plaza Real, que el menú està dividit en capítols, enlloc de plats. Val la pena passar-s'hi.

Per cert, el 100è joc literari de J.M Tibau , el nostre company de blogsfera, s'acosta... espero que hi participeu!! Serà qüestió d'anar llegint, ja sabeu que, quants més llibres encerteu, més oportunitats tindreu d'endur-vos el premi! :)

dilluns, 9 de març de 2009

MiniMalismes - la revolució d'octubre




Aquell dia es va despertar rebel. Volia trencar amb la rutina i amb totes les convencions socials. Volia trencar els esquemes socials i crear un món nou. Buscaria aliats a la seva causa. En trobaria, d'això en podia estar ben segur. Ho proclamaria. La revolució havia començat.




Es va llevar mitja hora tard.




No es va pentinar.




Va sortir amb roba interior al carrer.




I no es va rentar les dents.




Només posar els peus al carrer, el van detenir. Escàndol públic.




L'home, somrient, els cridava: "tots els revolucionaris poden estar bojos. Però no és més boig qui segueix el corrent que qui el trenca. Tota revolta comença amb un petit pas!"




I mentres, la gent, des del carrer mirava com un home en calçotets i cabells esvalotats els anomenava bojos.








dilluns, 2 de març de 2009

MiniMalismes - el dubte del suicida

Des del 34è pis, dempeus sobre el marge del terrat va mirar avall. Un món en miniatura. Persones que, com formigues es movien amunt i avall, amb presses. Uns quants arbres donaven una nota de color entre les diferentes tonalitats de gris de la monòtona ciutat.



Va tancar els ulls. Va estendre els braços. I un pensament va creuar la seva ment, com un llamp:



¿un suïcida és valent perquè s'atreveix a fer el pas que molts altres no acaben fent o és un covard per no saber o no poder enfrontar-se als problemes?



I amb un somriure irònic es va dir a ell mateix: "Bon moment per la filosofia, amic"











diumenge, 22 de febrer de 2009

La Maternitat d'Elna









¿què era la Maternitat d'Elna? Per què va ser tant important per molts dels refugiats? què va implicar la guerra civil? quin va ser el paper de França en l'acollida als exiliats?


Totes aquestes preguntes es responen molt clarament en l'obra de teatre que es fa del 5 de febrer al 8 de març al Capitol. Al meu parer, la considero molt bona.


Al principi vaig pensar, "uf! drama, musical i monòleg, serà pesada..." i sincerament, no ho és gens. També és curta, no arriba a l'hora i mitja, però si fos més llarga no te n'adonaries...


L'obra tracta, en forma de monòleg les penúries dels refugiats al camp d'Argelers, et transporta a les misèries dels refugiats. A la fam, a la mort i al menyspreu dels francesos. També amb les vivències de les parteres a la maternitat i ens acosta a la figura d'Elizabeth Eidenbenz.


Per molts de nosaltres, la guerra civil ens és propera. Tothom en va sortir afectat. Però tot just se'n parla profundament, i ara que es tornen a obrir les fosses, també recuperem una part de la història que ens ha estat robada.


L'obra emociona, et transporta i et fa pensar en l'absurditat de la guerra, de totes les guerres. I en la solidaritat d'alguns (en molts casos, individus) i la passivitat dels altres (sobretot institucions). Un David contra Goliath en que només hi havia uns perdedors: els refugiats.


Però el que va passar fa 70 anys, també està passant en altres racons del món. I després de les misèries que aquí es van passar, es resta impassible davant les misèries de la resta.


Us la recomano, de debò.

dilluns, 16 de febrer de 2009

MiniMalismes - Violins



Tots els divendres, Hans Strumpfel toca el violí a l'Alexanderplatz de Berlín. Un parell o tres d'horetes o fins que els dits se li gelen.



El que ningú sap és que, a les 5h de la tarda, treu de la funda els pocs euros guanyats i hi guarda el seu apreciat instrument. Dona un cop d'ull a la plaça amb satisfacció i se'n va, caminant, fins a la Filarmònica de Berlin, on hi sol fer els seus millors concerts. Almenys així ho acrediten els centenars d'espectadors que un cop acabat el seu brillant solo, s'alcen de les seves cadires per ovacionar-lo.











dijous, 12 de febrer de 2009


En Pere T. al obrir el televisor va veure aquell nen. Se'l mirava però sense veure'l, tenia la mirada perduda.

Els seus braços, prims i arrugats -com si fos un vell de vuitanta anys, i ni tan sols passava dels cinc- descansaven sobre una panxa inflada.


Possiblement, el que veia no era la càmera del reporter,sinó una persona que podia portar alguna cosa d'aliment.


Aquells ulls... enmarcats en una carona fosca, i tan grans, aquosos, com si el qualsevol moment arrenqués a plorar. Possiblement no tenia més llàgrimes, ni més ganes de plorar. No servien de res.


En Pere T. va apagar el televisor, es va preparar un fastuós sopar. I se'n va anar a dormir al seu confortable llit. Mai s'havia sentit tant aliè del món real.



dimarts, 3 de febrer de 2009

Meme...

Ostres! últimament em conecto poc, els estudis em deixen poc espai per a la vida social i mal que em pesi, també la vida a internet (llegeixi's blog)...

l'altre dia em vaig conectar i...pam! sorpresa, una nova companya de la blogesfera (rosseta) em va deixar un encàrrec. No és que sigui gaire amiga d'aquestes coses, més que res perquè mai sé què posar...



A veure,com va això: "meme del 7, aquesta consisteix en dir 7 coses de tu, ja siguin fets a l'atzar o coses curioses i després passar-ho a 7 persones més"



Comencem:



1. Començarem per allò més obvi: m'encanta l'escriptura i tot el què l'envolta. M'explicaré: m'encanta escriure (als set anys ja deia que volia ser escriptora, tinc totes les profes de primària que ho poden confirmar, i moltes vegades tinc la necessitat d'escriure, el que sigui), m'encanta llegir (però sóc molt especial amb ells llibres, ara bé, quan m'agrada molt un llibre, ja pot acabar el món que ni me n'adono), m'encanta la caligrafia de la gent (tinc la mania de fixar-me com escriu la gent que m'envolta, la lletra que fan... vaig tenir una època de voler saber de grafologia...i he canviat de lletra al veure que no m'agradava com la feia...)



2. Sóc un desastre: sóc bastant desordenada i sempre em deixo alguna cosa. No m'extranyaria deixar-me un dia el cap en algun racó. A favor meu diré que quan ordeno les coses ho faig consciència, que queda tot incrïble (el problema és que dura poc...).



3. M'encantaria tocar la guitarra, fa sis anys que vaig rascant-la de tant en tant, però la música és una assignatura pendent...



4. Parlant de música, em considero bastant melòmana. Sempre vaig amb l'mp4 amunt i avall (fins i tot per anar a comprar el pa) Sempre intento tenir noves cançons (la mula està que treu fum), me'n canso ràpid de les que ja tinc. Més, més, més.
Per cert, ara amb l'spotify no hi ha qui em tregui de l'ordinador...



5. Tinc el riure fàcil. Molt fàcil. NO vol dir que rigui per cada cosa, com una nena tonta. Però sóc feliç, què voleu fer-hi... M'encanta el sentit de l'humor "anglès": Monty Phyton, l'Escurçó Negre... res de Los Morancos o Matrimoniadas (que a qui li agradi endevant, eh?)



6. Vaig aprendre a llegir amb la Mafalda. La meva mare en té la col·lecció completa i li agradava tant que va pintar a la meva habitació una Mafalda a la paret que encara conservo (si hi pintés a sobre se'm trencaria el cor). La veritat és que m'agradaria ser com ella, amb aquella ironía, aquella intel·ligència, aquella forma de pensar...



7. Xerro pels colzes. I quant estic nerviosa més. M'agafen atacs de "verborrea" ens els que puc sembla una autèntica cotorra. Sobretot quan era més petita; ara em controlo. Em mossego la llengua, literalment, per evitar aquest dispendi de paraules. Més que res perquè primer parlo, i després penso.



Queden nominats: xafe, marina, pensament-re i els que vulguis pujar-se al carro :)

dimecres, 21 de gener de 2009

Temps al temps


Tic-tac
Tic-tac
Tot arriba i tot passa.



Allò que tant de temps ansiaves
Ara ja és passat.

Demano al temps
Paciència per l’espera
Memòria pels records
I consciencia en els moments clau.

Les hores
Com l’aigua,
Com sorra fina,
Les intentes atrapar
Però s’escolen entre els dits.

I tot l’esforç que has fet
Per intentar caçar-les
T’han distret d’allò
Que realment valia la pena.

I és ben cert que allò que diuen:
la vida és allò que passa mentre fem plans

divendres, 16 de gener de 2009

l'evolució

L'ésser humà és quelcom increïble. Tota petita part o metèria té una funció. Tota? no!


Hi ha certs racons del nostre cos que resisteixen ara i sempre a l'evolució i, com resquicis d'una època passada, es mantenen però només porten problemes.


M'explicaré: quina funció té l'apèndix? a part d'infectar-se cap. I els queixals del seny? quatre queixals entaforats en boques normalment massa petites per acollir-los. I què se'n fa d'ells: fora! no sense abans patir una mica. Obrir, arencar i cosir. Sona fàcil eh? però, ai coi!, resulta que això fa un mal de mil dimonis.


En fi, el cos humà sempre ens sorprendrà. Espero que l'evolució faci la seva feina. Si som menys peluts que l'era glacial, per què em de tenir tants queixals? ja no menjem carn crua!


dimarts, 6 de gener de 2009

En una nit freda d'hivern...

Quan la ciutat s'adorm, una nit freda de gener. Ningú és al carrer, l'aire gelat dissuadeix qualsevol activitat i l'escalfor de les llars adorm els infants, i als seus pares.



Entre els carrers, tres siluetes, ben dibuixades per la claror de la lluna es mouen ràpidament. Sembla ser que van força carregats.



Els animals que els acompanyen, en cada cop de vent es posen nerviosos. S'inquieten. I aquesta inquietud es trasllada als milers de cases, on els nens s'arremolinen sota les seves càlides mantes. En els seus somnis imaginen com serà l'endemà. Una bicicleta, una nina, aquell joc tan esperat...o el més temut: carbó.



Els tres individus van ràpid, la nit, encara que sigui plè hivern, es fa curta. Molts regals, moltes cases i poc temps. I no s'hi val a badar. No es poden permetre ni un error.



Recorden amb anyorança quan, ja fa molt temps, quan eren joves (si es que mai ho havien estat), només els calia encens, mirra i or per fer feliç a la canalla. I ara? milers de joguines, totes diferents, de nom impronunciable.



La feina ja està feta. Silenciosament s'allunyen de la ciutat mentres els primers raigs de sol iluminen les cases.



Ara toca el més gratificant: veure la ilusió de les criatures.