Allà on els contes acaben

Allà on els contes acaben comença la realitat. Les coses mai són el que semblen i en les històries de sempre només ens expliquen un final. Però què passa després? Jo us ho diré.

Ariel la petita sirena, es va casar amb setze anys, no per amor (que bé, si que n'hi havia en aquell matrimoni) sinó que en realitat estava embarassada i havia de passar per l'altar per obligació; era impensable que un príncep deixés embarassada a una joveneta i després la deixés tirada. El seu honor no li permetia.

Jasmin, la filla del sultà, es va casar amb Aladí. El que ningú diu és que, després del casament, Aladí es va convertir en sultà relegant a la seva esposa dins del palau i, si sortia, havia de ser ben coberta, com manava la llei del poble.

I què se'n va fer de la Ventafocs? El seu matrimoni va durar dos dies. Es van casar sense conèixe's bé l'un i l'altre. I es que...¿com pots basar un matrimoni en una sabateta de cristall? Al mes de casats ja hi van haver discussions.

De la Bella Dorment millor no en parlem. Enfadada amb els seus pares (doncs enlloc de viure com una princesa en un palau l'havien fet viure al camp com una pagerola més), amb un marit borratxo, es va fugar amb el mosso de les quadres. Un noi que, per cert, s'assemblava molt a Artús.

Sembla ser que dels pocs matrimonis que van funcionar, aquest va ser el de la Blancaneu. Era una noia amb un caràcter molt fort. No us ho pensàveu eh? Clar, tan blanca, tan dolça... Si,si... Però havia de tenir caràcter si volia imposar-se sobre set homenets masclistes que volien que fregués, cuinés i fes totes les coses de la llar. El princep, com que era un tros de pa, la va deixar fer, sense ni una queixa.

I per acabar, de l'últim que se'n sap de Bambi es que va caure en les drogues i en la beguda. I us n'extranyàveu? La seva mare va morir, assassinada per un caçador, i el seu pare no en va voler saber res d'ell!

En fi; la factoria Disney ens ha pintat un món rosa quan, de fet, no és així. Reclamem que se sàpiga tota la veritat dels contes!

Isòbares i males vibracions

Ella era una dona del temps, treballava des de feia 10 anys a la televisió estatal.

Ell era físic, reporter i rodamón.

Quan es van conèixer feia un dia asolellat i càlid. Només veure'l va notar un augment de la pressió. Ho va considerar un senyal.

Va entrar com un ventdeval a la seva vida.

Fort, ràpid i destructor.

Una alenada d'aire fresc. Un huracà destructiu.

Ell deia que era massa freda.

Ella, que es precipitava massa.

I ell, tal com va entrar en la seva vida, en va sortir.

Aquell dia, els termòmetres van baixar a límits impensats per l'època.

Reflexions del ventre del llit

Per fi…

Tanques els ulls. Notes com la son pesa a les parpelles. Una força estranya i invisible que s’asseu en la parpella i que no te’ls deixa obrir.
Et fas una bola i elegeixes la posició fetal.
Amagues el cap sota l’edredó.
Sents com les fines branques dels arbres, i les poques fulles que queden, piquen contra la finestra. No se sent res al carrer. El fred i el vent amaguen la gent a les seves cases i als bars.

I tu, somrius dins el teu cau de felicitat.
Torna l’escalfor.
Un úter matern.
Altre cop.

Aprendre i oblidar

El primer cop li vaig donar.

Va jugar amb ell, i el va trencar.

Amb orgull, vaig arreglar-lo.

Va costar juntar totes les peces, sense fissures.

La segona vegada me'l van robar.

Un col·leccionista.

Com jo, moltes més.

Me'n va sortir un petitó, que va créixer i madurar.

Al tercer, no li vaig poder donar res.

Només miques d'un petit tros de pedra.

El vaig perdre.

M'ho va oferir tot i jo, res.

El vell Hassan

El vell Hassan sempre s'asseia devant la porta de la petita botiga. El coneixia desde que tinc memòria, com si sempre hagués estat allí. Un element més del curiós paisatge urbanístic.
Hi era molt abans que vinguéssin tots, quan ell era L'ÀRAB, una atracció en aquell petit poble on no hi passava mai res.

Sempre feia la mateixa cara, però cada any, la barba es tenyia de blanc i la panxa li creixia. És curiós, però, el bigoti es resistia al canvi de color que li corresponia per l'edat. Com si fós l'últim indici d'una joventut que li quedava molt, molt llunyana. I sota aquell bigoti, hi brillava una dent d'or, que li donava un aire de pirata. Molt celebrat sempre pels infants.

Tenia uns ulls amables, brillants, que sempre traspuaven alegria. Tot i que, precisament, no havia viscut moments amables. Diuen els veïns que es va quedar vidu de molt jove, que va haver de tirar endevant a tres fills que, per diversos motius els va anar perdent. El gran va tornar al seu país, mai es va sentir que formés part del poble. El mitjà, va morir en un accident de cotxe. I el petit, se'n va anr la gran ciutat per fer fortuna.

Als petits sempre ens donava algun caramel, i ens preguntava si ens haviem portat bé, a classe i a casa. Si li deies que si, tenies la recompensa. Tots el coneixiem i ell també, sempre cridant-nos pel nom.

La seva botiga es tancada; la persiana - que un temps ençà havia estat verda i que ara conservava algúna traça de pintura- es troba baixada. L'absencia de Hassan es nota. I fa pena. Ens falta ell, les seves paraules alentadores, i també sàvies. Tanta gent que el coneixia i al final va morir sol. Al seu llit, mentres dormia. Aquell dimarts, la botiga no va obrir. I tot el poble es va imaginar el pitjor.

Ara hi obriràn una botiga d'una multinacional de telefonia mòbil. Res tornarà a ser el mateix.

¿Qui porta la máscara?

Aquest conte ja el vaig escriure en un blog que tenia anteriorment. Però com que aquell el vull tancar, doncs aprofito per passar les històries aquí. Als qui ja les hagueu llegides, ho sento. Als qui encara no ho hagueu fet, eus aquí una segona oportunitat :)

La petita princesa està trista. Es mira al mirall. Recorre amb els seus dits menuts la seva cara, es toca el nas, s’estira les galtes. Sap que serà la última vegada que la veurà. Al menys fins que no es casi. A partir d’aleshores, la seva cara quedaria coberta per una màscara. Així ningú podria veure les seves faccions. Si el rei és tractat de divinitat, la seva descendència no pot ser menys. I s’han de complir les tradicions. Els déus no ploren, no mostren les seves debilitats. És per això que porta la màscara: ningú la tornarà a veure riure, ni a plorar. Ningú podrà veure quan les coses li siguin de desgrat, ni tan sols quan es posi vermella de vergonya. Fins que aprengui a dominar les seves emocions.

La petita princesa està desconcertada. Tothom li diu que és una persona amb molt bona sort. No ho entén. Què té de bo viure d’esquena a les emocions? No tornar a sentir la brisa a la cara quan corre pels prats, la pluja o fins i tot la neu a l’hivern.

Ho té decidit. Fugirà. Se n’anirà ben lluny; allà on tothom apreciï un somriure, una llàgrima, una carícia. Que els deixin als déus la duresa, el saber i la perfecció. Per les persones, el millor regal que puguin tenir és poder demostrar les emocions, demostrar les seves imperfeccions, per aprendre dels seus errors i els seus encerts. La saviesa és com un sac que portes al llarg del teu camí, i on en cada racó, l’omples de petits branquillons i pedretes. Al final de la vida, tot aquell sac que portes a les esquenes i que t’encorba, el compartiràs amb aquells que vulguin aprendre del teu camí, dels teus records, de les teves petites pedres.

Ningú ho ha de saber

Ningú ho ha de saber.





Petons furtius als passadissos, quan tothom és a dins.





Carícies luxurioses a l'ascensor.





La seva mirada em fon.





Però ningú ho pot saber.





La passió s'alimenta d'aquest silenci. Mirades còmplices i reveladores. De trobades en llocs inversemblans i llunyans del nostre món. De la por a ser vistos.



I malgrat això, m'agrada.