El dilluns "al viruji"

Avui és dilluns i com cada dilluns faig...res!

Bé, és a dir: em llevo, em dutxo, esmorzo...i em passo un parell d'hores amb el nas a internet. A veure què coi trobo.

La maleïda crisi...ostres! què dificil és això de trobar feina...i no és perquè no hi hagin oportunitats, sinó que, als joves aquestes ens son vetades. I perquè? Perquè no tenim experiència. Així de fàcil. En moltes ofertes s'hi pot veure "3 años de experiencia" "5 años de experiencia" (si fa 5 anys començava la carrera com qui diu!)

Hi ha alguna cosa que no funciona aquí...

I no es que el(s) centre(s) d'estudis per on he passat no m'enviin coses, no. Però diguem-ne que no son molt llamineres: pràctiques a l'extranger que no et paguen ni la targeta de metro, pràctiques a Barcelona que, a part de no donar-te res de res, et trenquen tota posiblitat de treballar (més que res et parteixen la setmana pel mig)...i quan per fi en trobes alguna i fas l'entrevista...resulta que agafen algú 5-6 anys més gran que tu amb (lògicament) experiència (fantastic per a ells...però medalla pels qui seleccionen!).

Tard o d'hora sortirà alguna cosa, però mentrestant passo els dilluns al fred. Perquè no vegis quin "viruji" que hi fa per aquí...

Una pregunta...

¿ amb qui pots estar quan no vols ni estar amb tu mateixa?

Sóc...

Sóc dona.

Sóc jove.

Soc covarda.

Sóc valenta.

Sóc intel·ligent.

Sóc estúpida.

Sóc tot allò que no té nom.

Sóc tot el que es conegut.

Sóc la veu del que no parla.

Sóc els ulls del qui no hi veu.

Sóc la pedra del camí, xocada sempre dues vegades.

Sóc la pedra a la sabata.

Sóc un diumenge d'hivern per la tarda. Avorrit.

Sóc la constància.

Sóc la impaciència.

Sóc la del mig, com el dijous.

Sóc la qui no aprèn dels errors.

Sóc la orgullosa.

Sóc la voluntat de mil mans.

I tot i això segueixo sense conèixe'm, sorprenent-me dia a dia amb nous pensaments. Noves accions. Nous errors. Nous encerts.

Desconnexió

Volia estar sol.

Per contra del que demanava la gent. Ell volia i estimava la seva solitud.

Tenia milers d'amics, la parella i la familia. A part de la feina, és clar.

I tots li reclamaven el seu temps.

D'amics n'havia perdut, doncs dins la seva agenda s'havia d'anar recol·locant. Tampoc volia donar un no com a resposta, car no els volia fer enfadar.

Vivia amb la parella, però per horaris laborals es veien poc i els caps de setmana ella el reclamava.

I després li quedava la familia. Els pares i els germans volien saber d'ell, i no estaven conformes amb una trucada. Volien veure'l en els dinars familiars.

I el temps per ell, on quedava?

No podia acontentar a tothom i això l'angoixava.

I, cansat, un dia va desaparèixer. Se'n va anar, per disfrutar del seu temps.

I mentres, la familia, la parella i els amics el criticaven per ser un egoista.

Descobertes...

Mai m'he considerat especialment poruga.

Potser serà que no me enfrontat directament als meus temors més grans, qui sap.

Però avui, mentres estava a l'habitació he sentit alguna cosa al menjador. I estic sola a casa. Alguna cosa repiqueteja el vidre. Em dirigeixo cap al soroll i veig una libèl·lula tan llarga com la meva mà.

Corrents agafo l'escombra per apartar-la de la llum. La molt tonta allà s'ha quedat donant-se cops contra la làmpara. La toco i comença a voleiar, jo que crido (si,si crido com si fós una nena de catorze anys, bleda asolellada) i em tanco a l'habitació.

Ho he intentat tot i aquell bitxarrot encara aguanta. Ja no sé què fer. I controlo els impulsos de trucar a la parella perquè me la tregui (a part de l'atac de riure, crec que després m'engegaria a rodar...)

I aquí estic, morta de gana perquè un paleòpter s'ha aposentat al menjador.

En fi, sempre es descobreixen coses noves....

SUOR

Suo.



Em dutxo i només sortir torno a notar com transpiro.



Un parell de glops de cafè amb gel i una madalena per tot acompanyament.



Corro per agafar el metro, com sempre faig tard. Mai m'acostumo als nous horaris. Ni als vells. En realitat mai m'he acostumat a seguir un rellotge.



La màquina dels tiquets aspira el meu bitllet i el vomita per deixarme passar. 0 viatges. Grrrr... Nota mental: comprar una nova t-10.



Glopada d'aire calent a l'andana. Refrigeració de nevera dins dels vagons.



A la feina, una rebeca per treballar.



M'adono que hi ha poca gent. No només a la feina. La ciutat queda buida de paisans mentres que s'omple de turistes amb motxilla, càmera, mitjons amb sandàlies i un sospitós color vermell a la pell. Fan olor de crema solar de coco.



Per sort només van pel centre.



Torno a casa pensant que m'agrada la meva ciutat, a l'estiu. Sembla que fins i tot jo estigui de vacances.

...ostres!!!...

no ho puc titular de cap altre manera...

Ostres!! Perque me n'adono de com ha passat de ràpid el temps (només cal mirar la data de l'últim escrit)
Ostres!! Perquè em vaig quedar sense històries.
Ostres!! Perquè vaig passar de ser una blog-addicta a ni entrar a la pàgina (per evitar temptacions)

he desaparegut, ho sé, però torno...

us heu quedat sense històries en les que buscar i us demano disculpes, el segon semestre ha sigut terrorífic i a sobre i ha en marxa una tesina que em reclama.

Tantes teoríes i doctrines m'han assecat el cervell i la imaginació i, de retruc, aquest blog.

Però torno, alguna història caurà aviat, d'això en podeu estar segurs.