dimecres, 22 d’abril del 2015

21 petits plaers






Petita llista de les petites coses que em fan somriure i que em poden arreglar el dia:

1- Despertar-se amb l'olor de cafè i torrades (tot i que quasi no prenc cafè ni m'agrada el pa torrat)
2- Cantar sota la dutxa la teva cançó preferida. I si és en anglès, inventar-se les paraules.
3- Acabar la dutxa amb aigua freda i abrigar-se amb una tovallola calentona, gruixuda, suau i amb olor de suavitzant.
4- Esmorzar en barnús
5- L'olor dels llibres. La de la tinta quan són nous, la de la vida que han recorregut quan son usats.
6- Quan et deixen una nota o t'envien un missatge només per desitjar-te un bon dia.
7- Quedar-se adormit mirant una peli
8- Les tardes d'hivern de sofà, manta i xocolata calenta
9- Girar el coixí quan està calent per trobar el cantó ben fresquet
10- Entrar en un llit amb els llençols acabats de canviar.
11- Una abraçada
12- Netejar la casa mentre fas un karaoke
13- Arreglar el món al voltant d'una cervesa
14- Rebentar bombolles d’embalatge
15- El sol d’hivern, que escalfa sense abrasar.
16- Les nits d’estiu a la muntanya. El silenci.
17- Els nervis abans de pujar a una muntanya russa. L’adrenalina quan en surts.
18- Caminar descalça
19- Les visites sorpresa (aquelles que saben que els farà il·lusió si passen)

20- Les migdiades a l’herba de la piscina, quan els riures dels nens et bressolen.
21- Caminar sobre la neu acabada de caure


dilluns, 20 d’abril del 2015

Escriure - Omnia mea mecum portol

Escriure té per a mi quelcom de catàrtic. He passat molt de temps sense gairebé participar en aquest blog perquè les meves necessitats d'escriure es van veure superades per molts aspectes de la vida diaria. L'inici d'una vida adulta que anava descobrint mica en mica, amb responsabilitats.

I així ha anat passant el temps, les ganes les vaig anar fent passar sense escriure. Però llegint, i molt. I creixent i aprenent.

Ara, torno a tenir la sensació de que necessito escriure. I molt. Treure moltes coses que he vist, que he après i que porto a dins, ben guardades. Tinc la sensació que vaig tancar molt a dintre meu totes les meves històries, els meus contes. Perquè no em sentia prou bona, o capaç.

Ara que m'acosto a la trentena la meva visió és una altra. La d'una persona amb molt més bagatge, amb més seguretat, al menys molta més que quan el vaig començar, al 2008.

Em creia que sabia moltes coses de la vida sense haver viscut res. I demano perdó per avançat, per aquesta prepotència juvenil, dels qui creuen que ho saben tot i no han vist res.

En aquests 7 anys m'he independitzat, he viscut en parella, m'he separat, he viscut sola, he plorat, he rigut, he viatjat, he viscut a l'estranger, he après idiomes, m'he quedat a l'atur i tinc feina estable (per fi!). He vist com gent propera eren pares i m'he acomiadat de companys que ja no estan amb nosaltres. En resum, he viscut plenament i en certa manera és el que necessito comunicar. Una espècie de purga de tot allò que he après, o que necessito treure de mi.

I d'aquí el títol, porto tot el que es meu amb mi.








divendres, 4 de juliol del 2014

MiniMalismes- Me'n vaig, me'n torno a casa

Com cada últim diumenge de mes, agafa la Renfe. Comença el periple de retorn a casa. O allà on viu. Perquè...¿on és casa? On hi tens totes les teves coses o on hi tens tots els teus records?
El trajecte de tren fins a Barcelona sempre l'omple de records, o de remordiments.
"Els hauria de visitar més"
"Merda...em queden 120€ al banc per arribar a final de més. A veure si el més que ve estalvio i així vinc un parell de cops..."
A vegades un llibre en els viatges sempre fa bona companyia.

Arribats a Barcelona, direcció a l'aeroport. L'excursió mai acaba. Les cues per accedir als arcs de seguretat, buscar la teva porta d'embarcament. Fer cua per pujar a l'avió. I au! Amunt! Amunt! I arribats al país de l'exili te n'adones que sou uns quants els exiliats.

Vens d'un país que t'ha fet fora mentre d'altres et reben de braços oberts. Maleeixes aquells que indiquen el teu "esperit aventurer" com a motiu de sortida. No, esperit aventurer és marxar quan tens 20 anys a fer de cambrer a Londres per millorar l'anglès, és patejar-te els estalvis d'un any que has anat arreplegant d'aquí i d'allà per fer-te un viatge que recordaràs tota la vida. La meva situació és ben diferent. Els treballs en precari, o el que és pitjor - la falta de treball, m'obliguen a marxar, a deixar a la família i als amics. A deixar les meves costums i a crear-ne de noves a una altra banda. Trobes parella i et fas allà la família. Trobes amics i trobes els teus racons. Et sents en un peu a cada banda i d'enlloc. Trobes a faltar el pa amb tomàquet i el sol. L'oli d'oliva i el caliu dels cambrers i la gent. Però de cop, Girona ja no et sembla tan maca i fascinant com la veies abans, li veus els defectes i la part fosca, que et fan quedar com un perepunyetes devant els amics de sempre, els que s'han pelat els genolls amb tu anant en bici.

A cada viatge, a cada escapada per veure els pares, més desarrelat et sens.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Una paperina de bunyols

Potser mai no s’havia sentit tan lliure com ara. Un sentiment de satisfacció l’envaïa i des del banc de l’estació estant es mirava els passatgers com entraven i sortien.

S’havia agafat una bona paperina de bunyols de quaresma (si alguna cosa té de bona aquesta època són els bunyols) i mentre se'ls menjava mirava la gent passar.

Amb el primer bunyol, va arribar un metro, a les 9.02h. Gent amb presses. Un dilluns. Gent que hauria d’estar a les 9h en una altra banda i ara, encara estava sota terra esquivant els que volien entrar el vagó. Prenia cert delit en veure els qui, amb presses, anaven fent eslàloms entre els qui, per contra, tenien tot el temps del món. Es podia imaginar les cares de desesperació d’aquells qui, a les escales es quedaven clavats a l’esquerra –tothom sap que la banda esquerra de les escales automàtiques és pels que les pugen corrent!

Es va llepar els dits, primer el polze, després l’índex i finalment el cor. Un petit ritual. Va agafar el segon, el mirava amb delit i veia com el sucre brillava. A poc a poc va obrir la boca per gaudir d’aquest segon bunyol va veure que un nen se’l mirava. Amb la boca entreoberta i el nas amb un moc. Ecs. Mocs verds. De nen. ¿Nen? Sol? On és el seu pare? La seva mare? Va mirar a banda i banda i no veia ningú. Veien com el nen el mirava (o mirava el dolç?), va donar-li, amb cert contracor, el seu segon bunyol. I un Kleenex. Bé, dos. N’hi posarem un a la butxaca, per si de cas. El nen assegut al seu costat, se’l mirava. Li va fer un petit somriure que ell li va tornar. De fons de l’andana se sentia una fressa que anava en augment: era la mare de la criatura. Amb tota la gent que havia sortit del vagó, havia perdut el petit de vista.

El tercer bunyol va passar sol. S’havia quedat amb les ganes i aquest cop no volia haver de regalar-lo a ningú. I amb el quart...Bé, diguem que va viure una petita aventura. Davant seu, una parella de turistes, amb maletes, la pell vermell fluorescent i olor de coco esperaven a que arribés el metro. Se’ls mirava i pensava en el mal que podia fer aquella pell incandescent. I perdut en el seus pensaments, amb la mirada distreta, va veure com, mentre la dona i el seu marit parlaven, un carterista en feia de les seves. Dissimulava bé el paio, tant que per un moment va dubtar si aquell home realment estava robant. Pero...no! De fet si que robava! I va tenir-ho clar quan va veure que, sigil·losament els dits anaven entrant a la motxilla de l’home. S’havia de tenir valor per fer-li això a un víking de 2 metres i 150kg! Volent cridar al turista li va sortir un crit escanyat. I un tros de bunyol de la boca. Lladre! Stop! Va començar a fer escarafalls per cridar l’atenció i el lladre, veient-se les magres, va voler girar cua i tocar el dos. Ah! Però aquell home amb bigoti de morsa, es va girar, enrabiat, i amb aquelles mans que tenia, com raquetes de tenis, el va enganxar per les solapes i alçant aquell petit lladregot escanyolit i de cabell greixós li va cridar quatre de ben fresques. El vermell del sol es va ajuntar amb el de la indignació, i a aquestes alçades aquell home començava a semblar un llum de Nadal.

Uns altres passatgers, veient l’espectacle, i amb por que aquell home no tirés el carterista a la via del tren, van anar a avisar als agents de seguretat que se’l van endur. De fons se sentien els comentaris dels passatgers “verge santa! Pensava que el llençava a la via” “es que amb tants carteristes que hi ha, és per indignar-se””jo un dia en vaig veure un que....”. Tothom tenia un comentari i una opinió. Algun passatger se’l mirava amb un somriure com dient “Bravo!”. Amb l’arribada del metro el tumult es va dissipar i va marxar túnel enllà. Quan ja veia que els llums del metro es perdien en la foscor, una senyora una mica més gran que ell se li va acostar. Havia arribat justa i com que no podia córrer (aquells genolls la feien patir, i ja se sap, amb la humitat d’avui, encara fan més mal) es va seure al seu costat, volent donar conversa. La veritat és que ell, de conversa, ben poca en donava, però resulta, que la senyora, tota sola es donava corda. Així entre els bunyols 5 i 6, i sense saber com, va acabar enmig d’una conversa on hi apareixien polítics (amb un anàlisi ben detallat de la situació: són tots uns corruptes!), una filla a Alemanya, un fill a Xile i una gosseta fox-terrier que sembla ser que tenia cucs a l’estómac. Ell anava fent que si amb el cap, i la senyora, contenta de que algú l’escoltés es deixava anar. Realment, fer-se gran i sentir-se sol havia de ser terrible. Quan ja li estava començant a fer pena (li anava oferir el setè bunyol), el metro va arribar i se la va endur.

Li quedaven dos. Mirant la paperina, la va sacsejar una mica, fent-los ballar i donar voltes dins d’aquell saquet de paper marró tacat d’oli. Se’ls mirava i sospesava quin es podia menjar primer. El que semblava més gruixudet primer o el deixava per l’últim? Mmmhh...No, l’últim havia de ser el millor.

Així doncs, va agafar el que semblava més escarransit, una mica aixafat, però sens dubte boníssim! Aquella pasta el va transportar a quan era petit. I l’àvia li feia els bunyols de Quaresma. I els bunyols de bacallà. Potser va ser una època grisa, però ell recordava les hores al carrer, amb pantalons curts i els genolls pelats. Amb els colzes dels jerseis foradats, amb pegats que li cosia la mare. Pegats que treia d’altres peces on res era aprofitable.
Era una època on tot es reciclava: de les camises velles del pare se’n feien mocadors, de les samarretes, roba interior. Unes estovalles velles es convertien en draps o bé tovallons. I de les sobres del dinar si es podia se’n feien croquetes. O empanadilles. Recordava com entre tots els xiquets del carrer recollien una mica de sucre de casa seva i anaven a ca la Manya. Allà, el fill de la manya (de fet la bona dona era de Barcelona, però el pare era de Teruel) recollia tot el sucre, el posava en una cassola i el feia fondre. I tots els nens del carrer hi anàvem amb un palet de fusta. Piruletes casolanes al gust. Però ho havíem de fer quan la mare no hi era, ja que segons sembla li destrossàvem les paelles. I algun cop que la Manya ens havia enganxat, el cul del pobre Pepito en patia les conseqüències.

Amb el vuitè bunyol ja no podia més! Maleïda golafreria! Segur que si el veiés el seu metge li cantaria bé les quaranta. Però no hi era i ell començava a tenir un petit mal d’estómac i un cert remordiment. Potser la propera vegada ho faria amb cireres, o fruits secs. Però la veritat, sense la dolçor dels bunyols, el plaer d’observar era menys plaer.



La jubilació li donava llibertat. Li agradava fer jocs de paraules: per ell jubilación havia de venir forçosament de júbilo, i per tant, per respecte a les paraules i per coherència pensava gaudir del goig d’observar amb pausa i sense mesura la vida. Aquella vida que li havia passat massa ràpid davant seu.



diumenge, 3 de gener del 2010

CLAQUÉ


Doncs si gent, claqué. Només començar l'any nou vaig anar a un espectacle al Mercat de les Flors de la companyia Tapeplas.


Al principi he de reconèixer que era una mica reticent... m'agrada el ball celta on fan un claqué (molt sui generis, però claqué al cap i a la fi), havia vist alguna coseta... però no li trobava molt el sentit (amb tots els respectes als ballarins i amants). Hi vaig anar perquè hi havia una coneguda i mira, feia gràcia.


Ara bé, l'espectacle el vaig trobar tremendament complet. No només eren 90 minuts de claqué, sinó també música, molta música. Dins de l'espectacle hi podia sonar tant Vivaldi, com cançons de nadal com un solo de percussió acompanyat tant sols pel soroll de la claqueta contra el terra. Hi trobaves músiques amb inspiració jueva, àrab... una espècie de barreja del mediterrani. A més la posada en escena era sòbria però molt ben pensada, amb jocs de llums, talons que tapaven els músics però que jugaven amb les seves ombres...



Imagino que a la gent li deuria agradar molt perquè dels 5 dies que estaven a Barcelona tots els dies van penjar el cartell de complert (o quasi, perquè l'espectacle de dissabte només quedava 1 (!!!!) seient lliure). Tot i això, aprofito per criticar la barra que tenen alguns pares de portar criatures a aquest tipus d'espectacles; no trobo gens malament que els infants apreciïn el ball, però també han de tenir en compte l'edat i sobretot tenir respecte envers els artistes. Dic això perquè el dia que hi vaig anar hi havia infants de totes les edats, però el que va xocar va ser una família que hi portava un nen d'uns 4 anys i una nena d'un anyet tot just. Evidentment la pobra criatura es va cansar de l'espectacle i es va a posar a bramar. Pel públic va resultar terriblement molest i es van sentir veus de xxxts per tota la sala, però el pobre que hi havia a l'escenari fent un solo de saxo no sé com es va poder concentrar!!


Bé, després de queixar-me una mica,us deixo amb un petit fragment de l'espectacle, es curtet però ensenya bastant el que us escric. Espero que el disfruteu!!!


A tots vosaltres: bon any 2010!







dilluns, 30 de novembre del 2009

El dilluns "al viruji"

Avui és dilluns i com cada dilluns faig...res!




Bé, és a dir: em llevo, em dutxo, esmorzo...i em passo un parell d'hores amb el nas a internet. A veure què coi trobo.




La maleïda crisi...ostres! què dificil és això de trobar feina...i no és perquè no hi hagin oportunitats, sinó que, als joves aquestes ens son vetades. I perquè? Perquè no tenim experiència. Així de fàcil. En moltes ofertes s'hi pot veure "3 años de experiencia" "5 años de experiencia" (si fa 5 anys començava la carrera com qui diu!)


Hi ha alguna cosa que no funciona aquí...

I no es que el(s) centre(s) d'estudis per on he passat no m'enviin coses, no. Però diguem-ne que no son molt llamineres: pràctiques a l'extranger que no et paguen ni la targeta de metro, pràctiques a Barcelona que, a part de no donar-te res de res, et trenquen tota posiblitat de treballar (més que res et parteixen la setmana pel mig)...i quan per fi en trobes alguna i fas l'entrevista...resulta que agafen algú 5-6 anys més gran que tu amb (lògicament) experiència (fantastic per a ells...però medalla pels qui seleccionen!).


Tard o d'hora sortirà alguna cosa, però mentrestant passo els dilluns al fred. Perquè no vegis quin "viruji" que hi fa per aquí...



divendres, 27 de novembre del 2009

Una pregunta...

¿ amb qui pots estar quan no vols ni estar amb tu mateixa?