CLAQUÉ

Doncs si gent, claqué. Només començar l'any nou vaig anar a un espectacle al Mercat de les Flors de la companyia Tapeplas.

Al principi he de reconèixer que era una mica reticent... m'agrada el ball celta on fan un claqué (molt sui generis, però claqué al cap i a la fi), havia vist alguna coseta... però no li trobava molt el sentit (amb tots els respectes als ballarins i amants). Hi vaig anar perquè hi havia una coneguda i mira, feia gràcia.

Ara bé, l'espectacle el vaig trobar tremendament complet. No només eren 90 minuts de claqué, sinó també música, molta música. Dins de l'espectacle hi podia sonar tant Vivaldi, com cançons de nadal com un solo de percussió acompanyat tant sols pel soroll de la claqueta contra el terra. Hi trobaves músiques amb inspiració jueva, àrab... una espècie de barreja del mediterrani. A més la posada en escena era sòbria però molt ben pensada, amb jocs de llums, talons que tapaven els músics però que jugaven amb les seves ombres...

Imagino que a la gent li deuria agradar molt perquè dels 5 dies que estaven a Barcelona tots els dies van penjar el cartell de complert (o quasi, perquè l'espectacle de dissabte només quedava 1 (!!!!) seient lliure). Tot i això, aprofito per criticar la barra que tenen alguns pares de portar criatures a aquest tipus d'espectacles; no trobo gens malament que els infants apreciïn el ball, però també han de tenir en compte l'edat i sobretot tenir respecte envers els artistes. Dic això perquè el dia que hi vaig anar hi havia infants de totes les edats, però el que va xocar va ser una família que hi portava un nen d'uns 4 anys i una nena d'un anyet tot just. Evidentment la pobra criatura es va cansar de l'espectacle i es va a posar a bramar. Pel públic va resultar terriblement molest i es van sentir veus de xxxts per tota la sala, però el pobre que hi havia a l'escenari fent un solo de saxo no sé com es va poder concentrar!!

Bé, després de queixar-me una mica,us deixo amb un petit fragment de l'espectacle, es curtet però ensenya bastant el que us escric. Espero que el disfruteu!!!

A tots vosaltres: bon any 2010!

El dilluns "al viruji"

Avui és dilluns i com cada dilluns faig...res!

Bé, és a dir: em llevo, em dutxo, esmorzo...i em passo un parell d'hores amb el nas a internet. A veure què coi trobo.

La maleïda crisi...ostres! què dificil és això de trobar feina...i no és perquè no hi hagin oportunitats, sinó que, als joves aquestes ens son vetades. I perquè? Perquè no tenim experiència. Així de fàcil. En moltes ofertes s'hi pot veure "3 años de experiencia" "5 años de experiencia" (si fa 5 anys començava la carrera com qui diu!)

Hi ha alguna cosa que no funciona aquí...

I no es que el(s) centre(s) d'estudis per on he passat no m'enviin coses, no. Però diguem-ne que no son molt llamineres: pràctiques a l'extranger que no et paguen ni la targeta de metro, pràctiques a Barcelona que, a part de no donar-te res de res, et trenquen tota posiblitat de treballar (més que res et parteixen la setmana pel mig)...i quan per fi en trobes alguna i fas l'entrevista...resulta que agafen algú 5-6 anys més gran que tu amb (lògicament) experiència (fantastic per a ells...però medalla pels qui seleccionen!).

Tard o d'hora sortirà alguna cosa, però mentrestant passo els dilluns al fred. Perquè no vegis quin "viruji" que hi fa per aquí...

Una pregunta...

¿ amb qui pots estar quan no vols ni estar amb tu mateixa?

Sóc...

Sóc dona.

Sóc jove.

Soc covarda.

Sóc valenta.

Sóc intel·ligent.

Sóc estúpida.

Sóc tot allò que no té nom.

Sóc tot el que es conegut.

Sóc la veu del que no parla.

Sóc els ulls del qui no hi veu.

Sóc la pedra del camí, xocada sempre dues vegades.

Sóc la pedra a la sabata.

Sóc un diumenge d'hivern per la tarda. Avorrit.

Sóc la constància.

Sóc la impaciència.

Sóc la del mig, com el dijous.

Sóc la qui no aprèn dels errors.

Sóc la orgullosa.

Sóc la voluntat de mil mans.

I tot i això segueixo sense conèixe'm, sorprenent-me dia a dia amb nous pensaments. Noves accions. Nous errors. Nous encerts.

Desconnexió

Volia estar sol.

Per contra del que demanava la gent. Ell volia i estimava la seva solitud.

Tenia milers d'amics, la parella i la familia. A part de la feina, és clar.

I tots li reclamaven el seu temps.

D'amics n'havia perdut, doncs dins la seva agenda s'havia d'anar recol·locant. Tampoc volia donar un no com a resposta, car no els volia fer enfadar.

Vivia amb la parella, però per horaris laborals es veien poc i els caps de setmana ella el reclamava.

I després li quedava la familia. Els pares i els germans volien saber d'ell, i no estaven conformes amb una trucada. Volien veure'l en els dinars familiars.

I el temps per ell, on quedava?

No podia acontentar a tothom i això l'angoixava.

I, cansat, un dia va desaparèixer. Se'n va anar, per disfrutar del seu temps.

I mentres, la familia, la parella i els amics el criticaven per ser un egoista.

Descobertes...

Mai m'he considerat especialment poruga.

Potser serà que no me enfrontat directament als meus temors més grans, qui sap.

Però avui, mentres estava a l'habitació he sentit alguna cosa al menjador. I estic sola a casa. Alguna cosa repiqueteja el vidre. Em dirigeixo cap al soroll i veig una libèl·lula tan llarga com la meva mà.

Corrents agafo l'escombra per apartar-la de la llum. La molt tonta allà s'ha quedat donant-se cops contra la làmpara. La toco i comença a voleiar, jo que crido (si,si crido com si fós una nena de catorze anys, bleda asolellada) i em tanco a l'habitació.

Ho he intentat tot i aquell bitxarrot encara aguanta. Ja no sé què fer. I controlo els impulsos de trucar a la parella perquè me la tregui (a part de l'atac de riure, crec que després m'engegaria a rodar...)

I aquí estic, morta de gana perquè un paleòpter s'ha aposentat al menjador.

En fi, sempre es descobreixen coses noves....

SUOR

Suo.



Em dutxo i només sortir torno a notar com transpiro.



Un parell de glops de cafè amb gel i una madalena per tot acompanyament.



Corro per agafar el metro, com sempre faig tard. Mai m'acostumo als nous horaris. Ni als vells. En realitat mai m'he acostumat a seguir un rellotge.



La màquina dels tiquets aspira el meu bitllet i el vomita per deixarme passar. 0 viatges. Grrrr... Nota mental: comprar una nova t-10.



Glopada d'aire calent a l'andana. Refrigeració de nevera dins dels vagons.



A la feina, una rebeca per treballar.



M'adono que hi ha poca gent. No només a la feina. La ciutat queda buida de paisans mentres que s'omple de turistes amb motxilla, càmera, mitjons amb sandàlies i un sospitós color vermell a la pell. Fan olor de crema solar de coco.



Per sort només van pel centre.



Torno a casa pensant que m'agrada la meva ciutat, a l'estiu. Sembla que fins i tot jo estigui de vacances.