dilluns, 2 de març de 2009

MiniMalismes - el dubte del suicida

Des del 34è pis, dempeus sobre el marge del terrat va mirar avall. Un món en miniatura. Persones que, com formigues es movien amunt i avall, amb presses. Uns quants arbres donaven una nota de color entre les diferentes tonalitats de gris de la monòtona ciutat.



Va tancar els ulls. Va estendre els braços. I un pensament va creuar la seva ment, com un llamp:



¿un suïcida és valent perquè s'atreveix a fer el pas que molts altres no acaben fent o és un covard per no saber o no poder enfrontar-se als problemes?



I amb un somriure irònic es va dir a ell mateix: "Bon moment per la filosofia, amic"











6 comentaris:

P-CFACSBC2V ha dit...

Jo també me l'he feta, aquesta reflexió (però no des d'un 34è pis, eh!, ni d'un primer). Ho deixaria dient que és valent i covard alhora :-)

XeXu ha dit...

Anava a dir el mateix que ha dit l'amic de nom impronunciable. No ha de ser fàcil fer el pas endavant, però al mateix temps deixes un munt de coses per covardia. És un bon tema, complicat, sens dubte. Suposo que en el moment de saltar cal ser molt valent. De covard ja se n'ha estat abans.

rits ha dit...

No sé què pot passar pel cap d'un suicida. Ha d'estar tan desesperat en la seva engoixa que no crec que pensi en res més. Només és una sortida.

M'agrada el que diuen els de dalt. Potser part de valentia i covardia alhora-

òscar ha dit...

crec que la pregunta ballarina no té resposta. no deuen ser ni covards ni valents, deuen ser angoixats als que, allà dalt, poc els importa ja la covardia o la valentia.
complexe, molt complexe

Jesús M. Tibau ha dit...

sempre és bon moment per a aturar-se a pensar

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Enfrentar-se a l'abisme.

Una abraçada