dimecres, 25 de març de 2009

L'escriptor

En Tobias Mordac era escriptor. Bé, això és el que ell deia. Cada dia plasmava sobre el paper frases inconnexes, idees abstractes que havien d'acabar en un gran llibre. El millor que mai s'hagués fet. Només calia trobar LA IDEA, la història que, un cop llegida canviaria les vides d'aquell qui la llegís.

El pobre home es passava el dia pensant en la frase inicial del llibre car un llibre tant bo no podia començar de qualsevol manera. Era tant l'obsessió que va passar d'esgarrapar les poques hores que tenia lliures després de la feina, a treballar a mitja jornada. Però com que sempre estava cavil·lant, ja no resultava productiu per l'empresa. Qui volia tenir en plantilla un treballador que sempre estava a la inopia? Així doncs, va acabar al carrer.

La veritat és que, consumit per la seva malaltissa obsessió per crear la gran obra litarària no parava gaire atenció a tot el que l'envoltava. Menjar, resultava una tasca més, però molts cops se n'oblidava, així que en poc temps no era més que pell i ossos. Com que no treballava havia de pagar les factures, així que va començar a malvendre les poques possessions que tenia. I per tal de retallar despeses gastava el mínim d'aigua -per no dir que va tallar en sec els hàbits més bàsics de la higiene-, de llum i de gas.

I en l'hivern de la vida, quan va veure que el fi s'apropava, el vell Tobias, malalt de gana i de fred i gairebé cec d'escriure sense llum, s'adonà que en tant de temps invertit per escriure quelcom de profit no havia servit de res. Així que mentres venia la última onada d'inspiració, va decidir escriure les seves memòries.

Al cap d'una setmana el solitari escriptor havia mort. Però va deixar, darrera el seu pas, la millor història mai escrita. Una història amarga i dura, de solitud i fracassos, d'autoabandonament i marginació, però per sobre de tot un cant a la vida, perquè de vida només n'hi ha una i no la podem malgastar.


15 comentaris:

P-CFACSBC2V ha dit...

Un excés d'ambició pot fer perdre el cap, encara que al final, potser massa tard, tingui resultat. Bona història!

Ballarinadeplom ha dit...

P-CFA...: et semblarà una xorrada però ens hem comentat al mateix moment! Telepatia?
jajajaja

rits ha dit...

un relat molt bo! si ho portava dins la sang, només podia fer que escriure.

per cert, m'agrad moltíssim la selecció musical! he llegit el relat amb els The Cure i ha estat fantàstic l'acompanyament

òscar ha dit...

vivir en la literatura pot acabar donant una gran obra però una vida pèssima. un relat admirable; molt bo!

kweilan ha dit...

A mi m'ha agradat molt també. Una història trista.

Mireia ha dit...

Traspua tristesa però obre una escletxa cap a l'esperança, una combinació sensorial francament molt ben aconseguida.
L'enhorabona!!!

Cesc ha dit...

Aquestes històries són les que ens ajuden a tirar endavant quan ens enfonsem, perquè hem de somriure més perquè com bé diuen... hi som pocs dies.

XeXu ha dit...

Caram, aquesta sí que és una història dura, però amb un missatge final molt clar i molt encertat. La vida s'ha d'aprofitar, hem d'estar contents amb el que vivim, i si no és així, alguna cosa s'ha de fer.

Jeroni Maleuff ha dit...

Conec el Tobias Mordac.
(bona història)

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Les excentricitats a vegades costen cares. Però no ens adonem fins que és massa tard.

Una abraçada

mq ha dit...

hi ha vegades és més difícil caminar per l’arena
i no deixar rastre
que passar i fer-ho
no vulguem deixar una petjada
ella es fa soleta!
bon escrit
salut estimada!

Rita ha dit...

M'ha agradat molt aquest relat! Trist, però bo!

Ballarinadeplom ha dit...

moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!!

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Com estàs? tot bé?

Clausewitz ha dit...

Oi. Parabéns pelo seu excelente blog. Gostaria de lhe convidar para visitar meu blog e conhecer alguma coisa sobre o Brasil. Abração