Potser mai no s’havia
sentit tan lliure com ara. Un sentiment de satisfacció l’envaïa i des del banc
de l’estació estant es mirava els passatgers com entraven i sortien.
S’havia agafat
una bona paperina de bunyols de quaresma (si alguna cosa té de bona aquesta època
són els bunyols) i mentre se'ls menjava mirava la gent passar.
Amb el primer
bunyol, va arribar un metro, a les 9.02h. Gent amb presses. Un dilluns. Gent
que hauria d’estar a les 9h en una altra banda i ara, encara estava sota terra
esquivant els que volien entrar el vagó. Prenia cert delit en veure els qui,
amb presses, anaven fent eslàloms entre els qui, per contra, tenien tot el
temps del món. Es podia imaginar les cares de desesperació d’aquells qui, a les
escales es quedaven clavats a l’esquerra –tothom sap que la banda esquerra de
les escales automàtiques és pels que les pugen corrent!
Es va llepar els
dits, primer el polze, després l’índex i finalment el cor. Un petit ritual. Va
agafar el segon, el mirava amb delit i veia com el sucre brillava. A poc a poc
va obrir la boca per gaudir d’aquest segon bunyol va veure que un nen se’l
mirava. Amb la boca entreoberta i el nas amb un moc. Ecs. Mocs verds. De nen. ¿Nen?
Sol? On és el seu pare? La seva mare? Va mirar a banda i banda i no veia ningú.
Veien com el nen el mirava (o mirava el dolç?), va donar-li, amb cert
contracor, el seu segon bunyol. I un Kleenex. Bé, dos. N’hi posarem un a la
butxaca, per si de cas. El nen assegut al seu costat, se’l mirava. Li va fer un
petit somriure que ell li va tornar. De fons de l’andana se sentia una fressa
que anava en augment: era la mare de la criatura. Amb tota la gent que havia
sortit del vagó, havia perdut el petit de vista.
El tercer bunyol
va passar sol. S’havia quedat amb les ganes i aquest cop no volia haver de
regalar-lo a ningú. I amb el quart...Bé, diguem que va viure una petita
aventura. Davant seu, una parella de turistes, amb maletes, la pell vermell
fluorescent i olor de coco esperaven a que arribés el metro. Se’ls mirava i pensava
en el mal que podia fer aquella pell incandescent. I perdut en el seus
pensaments, amb la mirada distreta, va veure com, mentre la dona i el seu marit
parlaven, un carterista en feia de les seves. Dissimulava bé el paio, tant que
per un moment va dubtar si aquell home realment estava robant. Pero...no! De
fet si que robava! I va tenir-ho clar quan va veure que, sigil·losament els
dits anaven entrant a la motxilla de l’home. S’havia de tenir valor per fer-li això
a un víking de 2 metres i 150kg! Volent cridar al turista li va sortir un crit
escanyat. I un tros de bunyol de la boca. Lladre! Stop! Va començar a fer
escarafalls per cridar l’atenció i el lladre, veient-se les magres, va voler
girar cua i tocar el dos. Ah! Però aquell home amb bigoti de morsa, es va
girar, enrabiat, i amb aquelles mans que tenia, com raquetes de tenis, el va
enganxar per les solapes i alçant aquell petit lladregot escanyolit i de cabell
greixós li va cridar quatre de ben fresques. El vermell del sol es va ajuntar
amb el de la indignació, i a aquestes alçades aquell home començava a semblar
un llum de Nadal.
Uns altres
passatgers, veient l’espectacle, i amb por que aquell home no tirés el
carterista a la via del tren, van anar a avisar als agents de seguretat que se’l
van endur. De fons se sentien els comentaris dels passatgers “verge santa! Pensava
que el llençava a la via” “es que amb tants carteristes que hi ha, és per
indignar-se””jo un dia en vaig veure un que....”. Tothom tenia un comentari i
una opinió. Algun passatger se’l mirava amb un somriure com dient “Bravo!”. Amb
l’arribada del metro el tumult es va dissipar i va marxar túnel enllà. Quan ja
veia que els llums del metro es perdien en la foscor, una senyora una mica més
gran que ell se li va acostar. Havia arribat justa i com que no podia córrer
(aquells genolls la feien patir, i ja se sap, amb la humitat d’avui, encara fan
més mal) es va seure al seu costat, volent donar conversa. La veritat és que
ell, de conversa, ben poca en donava, però resulta, que la senyora, tota sola
es donava corda. Així entre els bunyols 5 i 6, i sense saber com, va acabar enmig
d’una conversa on hi apareixien polítics (amb un anàlisi ben detallat de la
situació: són tots uns corruptes!), una filla a Alemanya, un fill a Xile i una
gosseta fox-terrier que sembla ser que tenia cucs a l’estómac. Ell anava fent
que si amb el cap, i la senyora, contenta de que algú l’escoltés es deixava
anar. Realment, fer-se gran i sentir-se sol havia de ser terrible. Quan ja li
estava començant a fer pena (li anava oferir el setè bunyol), el metro va
arribar i se la va endur.
Li quedaven dos.
Mirant la paperina, la va sacsejar una mica, fent-los ballar i donar voltes
dins d’aquell saquet de paper marró tacat d’oli. Se’ls mirava i sospesava quin
es podia menjar primer. El que semblava més gruixudet primer o el deixava per l’últim?
Mmmhh...No, l’últim havia de ser el millor.
Així doncs, va
agafar el que semblava més escarransit, una mica aixafat, però sens dubte boníssim!
Aquella pasta el va transportar a quan era petit. I l’àvia li feia els bunyols
de Quaresma. I els bunyols de bacallà. Potser va ser una època grisa, però ell
recordava les hores al carrer, amb pantalons curts i els genolls pelats. Amb
els colzes dels jerseis foradats, amb pegats que li cosia la mare. Pegats que
treia d’altres peces on res era aprofitable.
Era una època on
tot es reciclava: de les camises velles del pare se’n feien mocadors, de les
samarretes, roba interior. Unes estovalles velles es convertien en draps o bé
tovallons. I de les sobres del dinar si es podia se’n feien croquetes. O
empanadilles. Recordava com entre tots els xiquets del carrer recollien una
mica de sucre de casa seva i anaven a ca la Manya. Allà, el fill de la manya
(de fet la bona dona era de Barcelona, però el pare era de Teruel) recollia tot
el sucre, el posava en una cassola i el feia fondre. I tots els nens del carrer
hi anàvem amb un palet de fusta. Piruletes casolanes al gust. Però ho havíem de
fer quan la mare no hi era, ja que segons sembla li destrossàvem les paelles. I
algun cop que la Manya ens havia enganxat, el cul del pobre Pepito en patia les
conseqüències.
Amb el vuitè
bunyol ja no podia més! Maleïda golafreria! Segur que si el veiés el seu metge
li cantaria bé les quaranta. Però no hi era i ell començava a tenir un petit
mal d’estómac i un cert remordiment. Potser la propera vegada ho faria amb
cireres, o fruits secs. Però la veritat, sense la dolçor dels bunyols, el plaer
d’observar era menys plaer.
La jubilació li
donava llibertat. Li agradava fer jocs de paraules: per ell jubilación havia de venir forçosament de
júbilo, i per tant, per respecte a
les paraules i per coherència pensava gaudir del goig d’observar amb pausa i
sense mesura la vida. Aquella vida que li havia passat massa ràpid davant seu.
