dilluns, 27 d’octubre del 2008




Passen les hores en aquest petit racó del món.




El cafè es refreda. Massa calent per beure-se'l, després resultarà massa fred. I es quedarà allà, abandonat, fent companyia a un cendrer ple a vessar de cendra i puntes de cigarret d'algun fumador empedreït.




Espero alguna cosa, sense saber exactament el què. Simplement espero... Potser una trucada, l'arribada d'una notícica, un fet quotidià, que em treurà de la meva letàrgia.




Sumida en la foscor ja de la tarda em poso les mans glaçades a les butxaques de l'abric. Em tapo bé i m'alço per perdre'm entre els carrers desconeguts d'una ciutat que m'és familiar.




I el petit racó, aquell que ja he fet meu, esperarà l'arribada d'un nou algú; de qualsevol persona que vulgui sentir-se perduda, aïllada del temps, del món i del soroll.




dimarts, 21 d’octubre del 2008

Fugida


Sempre maleta en mà. Un nòmada per obligació. Una acusació falsa. Una fugida precipitada. S’asseu al tren, abraçat a la petita maleta de cartró que conté totes les seves valuoses pertinences: el retrat dels seus pares, el de la seva estimada ( “Sempre teva: Nines”), dos mudes, el passaport (l’autèntic, amagat en un doble fons) i els pocs estalvis que havia aconseguit guardar. Havien de servir per casar-se. Però en aquestes alçades a qui li importava això?

Es palpa, amb els dits rodanxons i suats, la identificació falsa que li ha aconseguit un home de confiança. Beu un glop de whisky barat que té a la petaca i s’eixuga amb un mocador de tela, ja marronós, les gotes de suor del seu front. Tanca els ulls i intenta ordenar els seus pensaments. Busca el com ha arribat fins a aquell vagó.

La nit fatídica havia sortit de caça, li havia promès a Nines que li portaria un bon conill de bosc. Sabia que no s’hauria hagut d’endinsar a les terres del cacic del poble. Però es pensava que la nit el faria passar desapercebut.
Prem amb força els ulls ja tancats, som si volgués treure a la força uns records que semblen borrosos i irreals. Un crit a la casa, Nines al terra, dessagnant-se. Ell ple de la seva sang, abraçant-la. Trencat pel dolor.

Torna a obrir els ulls: al davant, una senyora d’edat bastant avançada està fent ganxet. El mira de reüll, desconfiada, per sobre la muntura daurada de les ulleres. Deixa anar un sospir i torna a concentrar-se en la feina d’encreuar la llana.

L’home nota com li rellisca una llàgrima galta avall. L’atura abans no arribi a la comissura de la boca. Es diu a si mateix que ha de ser fort. Per Ella, ara que ja no hi és. No hi és. No hi és. S’ho repeteix una i mil vegades per creure que el que està vivint no és un somni.

Qui li va posar l’arma entre les seves pertinences? Segurament l’assassí encara era a la casa mentre ell corria cap al poble a buscar ajuda.
La policia quan va arribar el primer que va fer va ser registrar-ho tot. I allà hi van trobar l’arma, encara plena de sang. Ni tant sols estava seca.
Entre la policia i els curiosos hi va veure el fill del cacic. Li va semblar veure que esbossava un somrís. Va passar realment així? O era ell que s’ho imaginava? Quina relació hi tenia aquell home amb tot plegat?


No li va quedar altre remei que sortir per cames, descobriria qui va ser. Però a la presó no podia ser d’utilitat. Ella potser estava morta, però el aconseguiria que es fes justícia i que el culpable anés a la presó.

Sabia la història d’amor entre Nines i el fill del terratinent. Sabia com ella l’havia rebutjat. Com, des d’aquell mateix moment, el jove sempre li feia la vida impossible. Si hi havia qualsevol cosa que li pogués fer mal, segur que la utilitzava. Seria possible que fos ell el culpable? Podria tenir una ment tant perversa? Si no era d’ell, doncs de ningú... bé, era plausible.

Algun dia ho descobriria. Però mentre havia d’anar-se’n lluny, mar enllà. On ningú el pogués trobar. I quan tot es calmés, quan tothom ja se n’hagués oblidat d’ell tornaria. I ho faria amb el cap ben alt, amb el nom del vertader culpable.

Mig segle després va morir, a l’exili, lluny de la seva terra, la família i consumit per l’angoixa del retorn.
El que no sabria mai és que, poc després d’haver fugit, el mateix cacic va fer empresonar al seu fill després de descobrir el que havia fet. No per ètica sinó perquè havia avergonyit a la família amb el seu crim, era poc honrós pel que semblava.

La por a enfrontar-se i lluitar van fer del nostre protagonista un fugitiu. Mai va reunir el suficient valor per plantar cara a la situació i va passar les hores en una lluita contínua entre el voler recuperar l’honor perdut i la voluntat d’enterrar el passat i els records en els forats de la memòria.