Quan la ciutat s'adorm, una nit freda de gener. Ningú és al carrer, l'aire gelat dissuadeix qualsevol activitat i l'escalfor de les llars adorm els infants, i als seus pares.
Entre els carrers, tres siluetes, ben dibuixades per la claror de la lluna es mouen ràpidament. Sembla ser que van força carregats.
Els animals que els acompanyen, en cada cop de vent es posen nerviosos. S'inquieten. I aquesta inquietud es trasllada als milers de cases, on els nens s'arremolinen sota les seves càlides mantes. En els seus somnis imaginen com serà l'endemà. Una bicicleta, una nina, aquell joc tan esperat...o el més temut: carbó.
Els tres individus van ràpid, la nit, encara que sigui plè hivern, es fa curta. Molts regals, moltes cases i poc temps. I no s'hi val a badar. No es poden permetre ni un error.
Recorden amb anyorança quan, ja fa molt temps, quan eren joves (si es que mai ho havien estat), només els calia encens, mirra i or per fer feliç a la canalla. I ara? milers de joguines, totes diferents, de nom impronunciable.
La feina ja està feta. Silenciosament s'allunyen de la ciutat mentres els primers raigs de sol iluminen les cases.
Ara toca el més gratificant: veure la ilusió de les criatures.
