21 petits plaers

Petita llista de les petites coses que em fan somriure i que em poden arreglar el dia:

1- Despertar-se amb l'olor de cafè i torrades (tot i que quasi no prenc cafè ni m'agrada el pa torrat)

2- Cantar sota la dutxa la teva cançó preferida. I si és en anglès, inventar-se les paraules.

3- Acabar la dutxa amb aigua freda i abrigar-se amb una tovallola calentona, gruixuda, suau i amb olor de suavitzant.

4- Esmorzar en barnús

5- L'olor dels llibres. La de la tinta quan són nous, la de la vida que han recorregut quan son usats.

6- Quan et deixen una nota o t'envien un missatge només per desitjar-te un bon dia.

7- Quedar-se adormit mirant una peli

8- Les tardes d'hivern de sofà, manta i xocolata calenta

9- Girar el coixí quan està calent per trobar el cantó ben fresquet

10- Entrar en un llit amb els llençols acabats de canviar.

11- Una abraçada

12- Netejar la casa mentre fas un karaoke

13- Arreglar el món al voltant d'una cervesa

14- Rebentar bombolles d’embalatge

15- El sol d’hivern, que escalfa sense abrasar.

16- Les nits d’estiu a la muntanya. El silenci.

17- Els nervis abans de pujar a una muntanya russa. L’adrenalina quan en surts.

18- Caminar descalça

19- Les visites sorpresa (aquelles que saben que els farà il·lusió si passen)

20- Les migdiades a l’herba de la piscina, quan els riures dels nens et bressolen.

21- Caminar sobre la neu acabada de caure

Escriure - Omnia mea mecum portol

Escriure té per a mi quelcom de catàrtic. He passat molt de temps sense gairebé participar en aquest blog perquè les meves necessitats d'escriure es van veure superades per molts aspectes de la vida diaria. L'inici d'una vida adulta que anava descobrint mica en mica, amb responsabilitats.

I així ha anat passant el temps, les ganes les vaig anar fent passar sense escriure. Però llegint, i molt. I creixent i aprenent.

Ara, torno a tenir la sensació de que necessito escriure. I molt. Treure moltes coses que he vist, que he après i que porto a dins, ben guardades. Tinc la sensació que vaig tancar molt a dintre meu totes les meves històries, els meus contes. Perquè no em sentia prou bona, o capaç.

Ara que m'acosto a la trentena la meva visió és una altra. La d'una persona amb molt més bagatge, amb més seguretat, al menys molta més que quan el vaig començar, al 2008.

Em creia que sabia moltes coses de la vida sense haver viscut res. I demano perdó per avançat, per aquesta prepotència juvenil, dels qui creuen que ho saben tot i no han vist res.

En aquests 7 anys m'he independitzat, he viscut en parella, m'he separat, he viscut sola, he plorat, he rigut, he viatjat, he viscut a l'estranger, he après idiomes, m'he quedat a l'atur i tinc feina estable (per fi!). He vist com gent propera eren pares i m'he acomiadat de companys que ja no estan amb nosaltres. En resum, he viscut plenament i en certa manera és el que necessito comunicar. Una espècie de purga de tot allò que he après, o que necessito treure de mi.

I d'aquí el títol, porto tot el que es meu amb mi.