Un petit balanç de tot plegat

Si, em sap greu, però m'apunto a la moda dels resums anuals que últimament estan tant en voga...

Mirant enrere l'any que deixem m'alegro de les coses que he aconseguit, però també veig aquelles que he abandonat. Potser seràn les meves properes metes, dic potser perquè puc tornar a caure en el parany de no complir-les (ai el gimnas...encara espera!)

Bons propòsits? la veritat és que pocs, només un: fer del 2009 un any millor del que va ser el 2008 (que no em queixo de com va anar, sincerament n'estic més que satisfeta).

Bé, podríem incloure en aquest paquet el propòsit de mantenir el blog; fa poc que hi sóc i el temps últimament ha estat bastant escàs, però la voluntat sempre hi és.

Des d'aquí us vull desitjar un feliç any nou (09) a tots aquells que passeu. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

Que la creativitat us sigui propícia!

Els meus millors desitjos:

BALLARINA DE PLOM

Les dualitats de l'ànima

Cada dissabte, Joseph Majer es llevava ben d'hora. A les 8h del matí sonava el despertador, s'alçava d'un bot i es començava a vestir. Era tot un ritual: la roba interior, els pantalons (bastant estrets perquè no molestéssin gaire), la samarreta i la caçadora amb l'escut, que just abans de posar-se-la li feia un petó. Acte seguit, es calçava les botes. Dures i brillants. Se les mirava una i altre vegada, en busca d'una taca. Posava saliva en un dit i -nyic,nyic,nyic- ja les tenia netes del tot.

Es mirava al mirall de l'ascensor mentres baixava els cuatre pisos. Es passava la mà per aquell cap afaitat que altre cop necessitava una repassada.

I al baixar al carrer començava la festa. La seva fama era ben coneguda al barri, i la gent li tenia temor. Només una mirada podia significar brega segura.

Es trobava devant del bar amb els amics de sempre, feien unes cuantes bromes i s'escalfaven mútament. A partir d'aquell moment, tot el barri vivia atemorit.

Donant patades i cops de peu a tort i a dret. Aquelles botes tant lluents el portaven cap a un camí d'autodestrucció, de sang i batusses diàries.

Però tot això s'acabava a les 11h, quan anava a veure l'àvia. Quan ell arribava la seva àvia li preparava un got de colacao amb galetes, ben calentó. Li feia abraçades i moixaines. I ell es deixava fer. I la pobra senyora presumia de nét devant les amigues sense saber que estimava a un monstre.

I per uns breus moments...

Va tancar els ulls amb força

i per un moment

tot va desaparèixer.

S'imaginava flotant enmig

d'un gran buit negre

on els sons li arribaven remots.

Tranquilitat: sigues benvinguda.

Allà on els contes acaben

Allà on els contes acaben comença la realitat. Les coses mai són el que semblen i en les històries de sempre només ens expliquen un final. Però què passa després? Jo us ho diré.

Ariel la petita sirena, es va casar amb setze anys, no per amor (que bé, si que n'hi havia en aquell matrimoni) sinó que en realitat estava embarassada i havia de passar per l'altar per obligació; era impensable que un príncep deixés embarassada a una joveneta i després la deixés tirada. El seu honor no li permetia.

Jasmin, la filla del sultà, es va casar amb Aladí. El que ningú diu és que, després del casament, Aladí es va convertir en sultà relegant a la seva esposa dins del palau i, si sortia, havia de ser ben coberta, com manava la llei del poble.

I què se'n va fer de la Ventafocs? El seu matrimoni va durar dos dies. Es van casar sense conèixe's bé l'un i l'altre. I es que...¿com pots basar un matrimoni en una sabateta de cristall? Al mes de casats ja hi van haver discussions.

De la Bella Dorment millor no en parlem. Enfadada amb els seus pares (doncs enlloc de viure com una princesa en un palau l'havien fet viure al camp com una pagerola més), amb un marit borratxo, es va fugar amb el mosso de les quadres. Un noi que, per cert, s'assemblava molt a Artús.

Sembla ser que dels pocs matrimonis que van funcionar, aquest va ser el de la Blancaneu. Era una noia amb un caràcter molt fort. No us ho pensàveu eh? Clar, tan blanca, tan dolça... Si,si... Però havia de tenir caràcter si volia imposar-se sobre set homenets masclistes que volien que fregués, cuinés i fes totes les coses de la llar. El princep, com que era un tros de pa, la va deixar fer, sense ni una queixa.

I per acabar, de l'últim que se'n sap de Bambi es que va caure en les drogues i en la beguda. I us n'extranyàveu? La seva mare va morir, assassinada per un caçador, i el seu pare no en va voler saber res d'ell!

En fi; la factoria Disney ens ha pintat un món rosa quan, de fet, no és així. Reclamem que se sàpiga tota la veritat dels contes!

Isòbares i males vibracions

Ella era una dona del temps, treballava des de feia 10 anys a la televisió estatal.

Ell era físic, reporter i rodamón.

Quan es van conèixer feia un dia asolellat i càlid. Només veure'l va notar un augment de la pressió. Ho va considerar un senyal.

Va entrar com un ventdeval a la seva vida.

Fort, ràpid i destructor.

Una alenada d'aire fresc. Un huracà destructiu.

Ell deia que era massa freda.

Ella, que es precipitava massa.

I ell, tal com va entrar en la seva vida, en va sortir.

Aquell dia, els termòmetres van baixar a límits impensats per l'època.

Reflexions del ventre del llit

Per fi…

Tanques els ulls. Notes com la son pesa a les parpelles. Una força estranya i invisible que s’asseu en la parpella i que no te’ls deixa obrir.
Et fas una bola i elegeixes la posició fetal.
Amagues el cap sota l’edredó.
Sents com les fines branques dels arbres, i les poques fulles que queden, piquen contra la finestra. No se sent res al carrer. El fred i el vent amaguen la gent a les seves cases i als bars.

I tu, somrius dins el teu cau de felicitat.
Torna l’escalfor.
Un úter matern.
Altre cop.

Aprendre i oblidar

El primer cop li vaig donar.

Va jugar amb ell, i el va trencar.

Amb orgull, vaig arreglar-lo.

Va costar juntar totes les peces, sense fissures.

La segona vegada me'l van robar.

Un col·leccionista.

Com jo, moltes més.

Me'n va sortir un petitó, que va créixer i madurar.

Al tercer, no li vaig poder donar res.

Només miques d'un petit tros de pedra.

El vaig perdre.

M'ho va oferir tot i jo, res.

El vell Hassan

El vell Hassan sempre s'asseia devant la porta de la petita botiga. El coneixia desde que tinc memòria, com si sempre hagués estat allí. Un element més del curiós paisatge urbanístic.
Hi era molt abans que vinguéssin tots, quan ell era L'ÀRAB, una atracció en aquell petit poble on no hi passava mai res.

Sempre feia la mateixa cara, però cada any, la barba es tenyia de blanc i la panxa li creixia. És curiós, però, el bigoti es resistia al canvi de color que li corresponia per l'edat. Com si fós l'últim indici d'una joventut que li quedava molt, molt llunyana. I sota aquell bigoti, hi brillava una dent d'or, que li donava un aire de pirata. Molt celebrat sempre pels infants.

Tenia uns ulls amables, brillants, que sempre traspuaven alegria. Tot i que, precisament, no havia viscut moments amables. Diuen els veïns que es va quedar vidu de molt jove, que va haver de tirar endevant a tres fills que, per diversos motius els va anar perdent. El gran va tornar al seu país, mai es va sentir que formés part del poble. El mitjà, va morir en un accident de cotxe. I el petit, se'n va anr la gran ciutat per fer fortuna.

Als petits sempre ens donava algun caramel, i ens preguntava si ens haviem portat bé, a classe i a casa. Si li deies que si, tenies la recompensa. Tots el coneixiem i ell també, sempre cridant-nos pel nom.

La seva botiga es tancada; la persiana - que un temps ençà havia estat verda i que ara conservava algúna traça de pintura- es troba baixada. L'absencia de Hassan es nota. I fa pena. Ens falta ell, les seves paraules alentadores, i també sàvies. Tanta gent que el coneixia i al final va morir sol. Al seu llit, mentres dormia. Aquell dimarts, la botiga no va obrir. I tot el poble es va imaginar el pitjor.

Ara hi obriràn una botiga d'una multinacional de telefonia mòbil. Res tornarà a ser el mateix.

¿Qui porta la máscara?

Aquest conte ja el vaig escriure en un blog que tenia anteriorment. Però com que aquell el vull tancar, doncs aprofito per passar les històries aquí. Als qui ja les hagueu llegides, ho sento. Als qui encara no ho hagueu fet, eus aquí una segona oportunitat :)

La petita princesa està trista. Es mira al mirall. Recorre amb els seus dits menuts la seva cara, es toca el nas, s’estira les galtes. Sap que serà la última vegada que la veurà. Al menys fins que no es casi. A partir d’aleshores, la seva cara quedaria coberta per una màscara. Així ningú podria veure les seves faccions. Si el rei és tractat de divinitat, la seva descendència no pot ser menys. I s’han de complir les tradicions. Els déus no ploren, no mostren les seves debilitats. És per això que porta la màscara: ningú la tornarà a veure riure, ni a plorar. Ningú podrà veure quan les coses li siguin de desgrat, ni tan sols quan es posi vermella de vergonya. Fins que aprengui a dominar les seves emocions.

La petita princesa està desconcertada. Tothom li diu que és una persona amb molt bona sort. No ho entén. Què té de bo viure d’esquena a les emocions? No tornar a sentir la brisa a la cara quan corre pels prats, la pluja o fins i tot la neu a l’hivern.

Ho té decidit. Fugirà. Se n’anirà ben lluny; allà on tothom apreciï un somriure, una llàgrima, una carícia. Que els deixin als déus la duresa, el saber i la perfecció. Per les persones, el millor regal que puguin tenir és poder demostrar les emocions, demostrar les seves imperfeccions, per aprendre dels seus errors i els seus encerts. La saviesa és com un sac que portes al llarg del teu camí, i on en cada racó, l’omples de petits branquillons i pedretes. Al final de la vida, tot aquell sac que portes a les esquenes i que t’encorba, el compartiràs amb aquells que vulguin aprendre del teu camí, dels teus records, de les teves petites pedres.

Ningú ho ha de saber

Ningú ho ha de saber.





Petons furtius als passadissos, quan tothom és a dins.





Carícies luxurioses a l'ascensor.





La seva mirada em fon.





Però ningú ho pot saber.





La passió s'alimenta d'aquest silenci. Mirades còmplices i reveladores. De trobades en llocs inversemblans i llunyans del nostre món. De la por a ser vistos.



I malgrat això, m'agrada.

Passen les hores en aquest petit racó del món.

El cafè es refreda. Massa calent per beure-se'l, després resultarà massa fred. I es quedarà allà, abandonat, fent companyia a un cendrer ple a vessar de cendra i puntes de cigarret d'algun fumador empedreït.

Espero alguna cosa, sense saber exactament el què. Simplement espero... Potser una trucada, l'arribada d'una notícica, un fet quotidià, que em treurà de la meva letàrgia.

Sumida en la foscor ja de la tarda em poso les mans glaçades a les butxaques de l'abric. Em tapo bé i m'alço per perdre'm entre els carrers desconeguts d'una ciutat que m'és familiar.

I el petit racó, aquell que ja he fet meu, esperarà l'arribada d'un nou algú; de qualsevol persona que vulgui sentir-se perduda, aïllada del temps, del món i del soroll.

Fugida

Sempre maleta en mà. Un nòmada per obligació. Una acusació falsa. Una fugida precipitada. S’asseu al tren, abraçat a la petita maleta de cartró que conté totes les seves valuoses pertinences: el retrat dels seus pares, el de la seva estimada ( “Sempre teva: Nines”), dos mudes, el passaport (l’autèntic, amagat en un doble fons) i els pocs estalvis que havia aconseguit guardar. Havien de servir per casar-se. Però en aquestes alçades a qui li importava això?

Es palpa, amb els dits rodanxons i suats, la identificació falsa que li ha aconseguit un home de confiança. Beu un glop de whisky barat que té a la petaca i s’eixuga amb un mocador de tela, ja marronós, les gotes de suor del seu front. Tanca els ulls i intenta ordenar els seus pensaments. Busca el com ha arribat fins a aquell vagó.

La nit fatídica havia sortit de caça, li havia promès a Nines que li portaria un bon conill de bosc. Sabia que no s’hauria hagut d’endinsar a les terres del cacic del poble. Però es pensava que la nit el faria passar desapercebut.
Prem amb força els ulls ja tancats, som si volgués treure a la força uns records que semblen borrosos i irreals. Un crit a la casa, Nines al terra, dessagnant-se. Ell ple de la seva sang, abraçant-la. Trencat pel dolor.

Torna a obrir els ulls: al davant, una senyora d’edat bastant avançada està fent ganxet. El mira de reüll, desconfiada, per sobre la muntura daurada de les ulleres. Deixa anar un sospir i torna a concentrar-se en la feina d’encreuar la llana.

L’home nota com li rellisca una llàgrima galta avall. L’atura abans no arribi a la comissura de la boca. Es diu a si mateix que ha de ser fort. Per Ella, ara que ja no hi és. No hi és. No hi és. S’ho repeteix una i mil vegades per creure que el que està vivint no és un somni.

Qui li va posar l’arma entre les seves pertinences? Segurament l’assassí encara era a la casa mentre ell corria cap al poble a buscar ajuda.
La policia quan va arribar el primer que va fer va ser registrar-ho tot. I allà hi van trobar l’arma, encara plena de sang. Ni tant sols estava seca.
Entre la policia i els curiosos hi va veure el fill del cacic. Li va semblar veure que esbossava un somrís. Va passar realment així? O era ell que s’ho imaginava? Quina relació hi tenia aquell home amb tot plegat?

No li va quedar altre remei que sortir per cames, descobriria qui va ser. Però a la presó no podia ser d’utilitat. Ella potser estava morta, però el aconseguiria que es fes justícia i que el culpable anés a la presó.

Sabia la història d’amor entre Nines i el fill del terratinent. Sabia com ella l’havia rebutjat. Com, des d’aquell mateix moment, el jove sempre li feia la vida impossible. Si hi havia qualsevol cosa que li pogués fer mal, segur que la utilitzava. Seria possible que fos ell el culpable? Podria tenir una ment tant perversa? Si no era d’ell, doncs de ningú... bé, era plausible.

Algun dia ho descobriria. Però mentre havia d’anar-se’n lluny, mar enllà. On ningú el pogués trobar. I quan tot es calmés, quan tothom ja se n’hagués oblidat d’ell tornaria. I ho faria amb el cap ben alt, amb el nom del vertader culpable.

Mig segle després va morir, a l’exili, lluny de la seva terra, la família i consumit per l’angoixa del retorn.
El que no sabria mai és que, poc després d’haver fugit, el mateix cacic va fer empresonar al seu fill després de descobrir el que havia fet. No per ètica sinó perquè havia avergonyit a la família amb el seu crim, era poc honrós pel que semblava.

La por a enfrontar-se i lluitar van fer del nostre protagonista un fugitiu. Mai va reunir el suficient valor per plantar cara a la situació i va passar les hores en una lluita contínua entre el voler recuperar l’honor perdut i la voluntat d’enterrar el passat i els records en els forats de la memòria.

Començar

Començar…
Aprendre…
Estrenar…
Equivocar-se…
Corregir…

Tot té un principi… La vida. La guarderia. L’escola. La universitat. La feina. El matrimoni.

I un final… la mort, l’escola, la universitat, la feina, el divorci…
Amics que van i venen per un llarg passeig. Un bulevard de paraules i mirades. Cares conegudes, cares que quasi has oblidat, només noms, només cares. Amistats que t’han seguit al llarg d’una vida, amistats perdudes. Amors convertits en amistats. Amics convertits en amors.

Un final esdevé principi.

L'increïble història de l'home insuls (que d'increïble no té res)

Cada dia el mateix. Quan es llevava sortia d’entre els llençols arrossegant-se com un rèptil en un aiguamoll. Saltava del llit i es ficava a la dutxa. Mentre es despertava sota l’aigua cantava les cançons de la ràdio del veí. Mai havia entès si era perquè l’home era sord o pel gruix de les parets.

Com sempre, s’encantava a la dutxa i després es vestia amb presses, es doblegava el baix dels pantalons perquè no se’ls trepitgés i s’arromangava les mànigues per poder moure bé les mans. D’allà a la feina en un autobús sempre ple de gent. Mirava les cares lleganyoses de la gent i intentava respirar el mínim per evitar la forta olor d’humanitat que impregnava tot el transport.

A la feina, cuita corrents fitxava just, a les 8 en punt. Ni un minut més. Ni menys. S’asseia a la mateixa cadira de feia 15 anys i remugava. Es recol·locava el coixí que tenia sota el cul i s’apuntava en un post-it groc fluorescent per enèsima vegada “comprar coixí nou”. Així s’hi passava 8 hores cada dia, davant una pantalla d’ordinador, en un cubicle d’una empresa qualsevol, en un racó de món. Una petita ciutat grisa.
Sovint s’imaginava que creixia i creixia fent-se tant alt com Gozilla. O com King-Kong. I vivia salvatgement, destrossant-ho tot. I se sentia lliure. Però després recordava com acabaven les pobres bèsties. Bé, tant era, acabaven mortes, que era el mateix que li passaria a ell si continuava amb aquella vida tant insulsa.

Al migdia baixava al bar i es demanava un plat. Només un, sempre els feien molt grans i plens de menjar. Sols amb un ja tenia feina per acabar-se’l! Com podia ser que la gent se’n mengés dos? O tres si contem les postres...

Quan arribava a casa arrossegant els peus, es treia les sabates i s’estirava al sofà. Després recordava el que havia de fer :“comprar coixí nou”. I ho aplaçava per l’endemà.
Sopava i pensava què difícil era viure en un món que li venia gran. Literalment: tot li venia gran. Protestava pel tamany que tenia tot i no entenia per què la gent li agradaven les coses tant grans. No li agradava que les taules li arribessin pel nas. No li agradava aquelles mides dels plats, ni dels gelats, ni dels gots.
Què dur era viure en un món de gegants!

Però s’equivocava en una cosa. Els altres no eren els gegants, sinó que ell era el petit.

Santa Eulàlia aigualeix la festa

Bé, sembla ser que aquest any La Mercè quedarà ben passada per aigua. Ara fa un any, tenien una entrada de tardor que ni l'estiu: samarretes de tirants, flip-flops i pantalons curts es van allargar fins a l'octubre.

Aquest any res de res. I ja podem anar pensant en guardar la roba d'estiu.

I es que enguany santa Eulàlia ens ha fumut la festa enlaire. Pel que sembla, aquest any no stà trista, no. El que està és depressiva!

Per informació vostra, no he agafat el primer sant que he vist i li he donat les culpes. Sinó que, cada any, santa Eulàlia -antica patrona de la ciutat- es posa trista per no ser ella l'elegida. I això ens amarga a tots.

Concerts que no es celebren, focs artificials en remull...i creuem els dits perquè no ens esguerri el piromusical!
Això sense comptar els refredats que estem agafant molts barcelonins. Com és el cas d'una servidora. Després d'anar de concert al fòrum va caure una bona tempesta que ens va deixar calats fins als ossos, i descoberts al "viruji" de la nit barcelonina vora al mar (que per informació vostra, refresca bastant).

En fi, què hi farem si el Mediterrani no sap ploure. O no ho fa mai, o no para. I es que mai plou al gust de tots, no?