En Tobias Mordac era escriptor. Bé, això és el que ell deia. Cada dia plasmava sobre el paper frases inconnexes, idees abstractes que havien d'acabar en un gran llibre. El millor que mai s'hagués fet. Només calia trobar LA IDEA, la història que, un cop llegida canviaria les vides d'aquell qui la llegís.
El pobre home es passava el dia pensant en la frase inicial del llibre car un llibre tant bo no podia començar de qualsevol manera. Era tant l'obsessió que va passar d'esgarrapar les poques hores que tenia lliures després de la feina, a treballar a mitja jornada. Però com que sempre estava cavil·lant, ja no resultava productiu per l'empresa. Qui volia tenir en plantilla un treballador que sempre estava a la inopia? Així doncs, va acabar al carrer.
La veritat és que, consumit per la seva malaltissa obsessió per crear la gran obra litarària no parava gaire atenció a tot el que l'envoltava. Menjar, resultava una tasca més, però molts cops se n'oblidava, així que en poc temps no era més que pell i ossos. Com que no treballava havia de pagar les factures, així que va començar a malvendre les poques possessions que tenia. I per tal de retallar despeses gastava el mínim d'aigua -per no dir que va tallar en sec els hàbits més bàsics de la higiene-, de llum i de gas.
I en l'hivern de la vida, quan va veure que el fi s'apropava, el vell Tobias, malalt de gana i de fred i gairebé cec d'escriure sense llum, s'adonà que en tant de temps invertit per escriure quelcom de profit no havia servit de res. Així que mentres venia la última onada d'inspiració, va decidir escriure les seves memòries.
Al cap d'una setmana el solitari escriptor havia mort. Però va deixar, darrera el seu pas, la millor història mai escrita. Una història amarga i dura, de solitud i fracassos, d'autoabandonament i marginació, però per sobre de tot un cant a la vida, perquè de vida només n'hi ha una i no la podem malgastar.
dimecres, 25 de març del 2009
divendres, 20 de març del 2009
Manies meves, un poc de mi i una mic d'autobombo
Realment poques vegades parlo de mi en el blog, qui sóc, què faig o d'ón vinc.
Sobre la primera pregunta, us contestaré que m'agrada això dels àlies, no és que tingui res a amagar, però mira, m'agrada. D'ón vinc? això ho podeu trobar al meu perfil.
I què faig? aquí és on volia anar a parar. Fa molt i molt de temps que li donava voltes a una idea, però per falta de temps mai m'havia atrevit a desenvolupar-la. Fins ahir.
I què va passar ahir potser us preguntareu (això de posar misteri mai se m'ha donat bé...). Doncs que va néixer un nou blog: el Roda el Món...
I es que, veureu, resulta que (pels que no em coneixen) sóc estudiant de relacions internacionals, i des de feia temps tenia ganes d'escriure articles, si se'n poden dir així, en relació a successos que passen pel món. De la forma més amena possible i, en certa manera, pedagògica. Pedagògica per mi, perquè a l'escriure els articles, comparteixo el què vaig aprenent. I potser, al plasmar-ho sobre el paper, veig les coses més clares.
Espero que us agradi!
Sobre la primera pregunta, us contestaré que m'agrada això dels àlies, no és que tingui res a amagar, però mira, m'agrada. D'ón vinc? això ho podeu trobar al meu perfil.
I què faig? aquí és on volia anar a parar. Fa molt i molt de temps que li donava voltes a una idea, però per falta de temps mai m'havia atrevit a desenvolupar-la. Fins ahir.
I què va passar ahir potser us preguntareu (això de posar misteri mai se m'ha donat bé...). Doncs que va néixer un nou blog: el Roda el Món...
I es que, veureu, resulta que (pels que no em coneixen) sóc estudiant de relacions internacionals, i des de feia temps tenia ganes d'escriure articles, si se'n poden dir així, en relació a successos que passen pel món. De la forma més amena possible i, en certa manera, pedagògica. Pedagògica per mi, perquè a l'escriure els articles, comparteixo el què vaig aprenent. I potser, al plasmar-ho sobre el paper, veig les coses més clares.
Espero que us agradi!
Això em recorda
autobombo,
notícies,
un món petit
dimecres, 18 de març del 2009
100è joc literari
Ja està aquí...
és un secret a veus...
el més esperat...
el 100è joc literari del blog Tens Un Racó Dalt Del Món!!!!!
Un centenari com aquest mereix una alta participació, i és per això que, aprofitant l'avinentesa col·laboro amb aquest text:
D'aquí ara us toca endevinar qui és l'autor i el títol del llibre, però tranquils! reconec que pot ser difícil endevinar un llibre només amb el primer paràgraf, així que us dono aquesta pista:
El protagonista de la història es diu Toru Watanabe.
Us diu alguna cosa aquest nom? Espero que si!
Com ja sabeu, no podeu posar la resposta en aquest blog (les instruccións les trobareu aquí)
Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.
Val la pena participar-hi, no?
és un secret a veus...
el més esperat...
el 100è joc literari del blog Tens Un Racó Dalt Del Món!!!!!
Un centenari com aquest mereix una alta participació, i és per això que, aprofitant l'avinentesa col·laboro amb aquest text:
"Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme
avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a
l'aeroport d'Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que
tot tingués l'aspecte llòbrec d'un paisatge flamenc: el personal de terra
amb impermeables, la bandera que coronava l'impersonal edifici de
l'aeroport, el cartell amb l'anunci de BMW...Vaja, altre cop Alemanya, vaig
pensar."
D'aquí ara us toca endevinar qui és l'autor i el títol del llibre, però tranquils! reconec que pot ser difícil endevinar un llibre només amb el primer paràgraf, així que us dono aquesta pista:
El protagonista de la història es diu Toru Watanabe.
Us diu alguna cosa aquest nom? Espero que si!
Com ja sabeu, no podeu posar la resposta en aquest blog (les instruccións les trobareu aquí)
Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.
Val la pena participar-hi, no?
MOLTA SORT!
Això em recorda
blogoesfera,
concurs,
literatura
diumenge, 15 de març del 2009
Hemingway never ate here
Desesperat buscava una cara coneguda.
Una cara d'avi benevolent, amb una llarga barba. Un home amb un munt d'històries per explicar.
Però va fer tard. Aquell home ja no hi era en aquell restaurant, és més, mai hi havia estat.
Foto feta el febrer de 2009 a Madrid. És un restaurant prop de la Plaza Real, que el menú està dividit en capítols, enlloc de plats. Val la pena passar-s'hi.
Per cert, el 100è joc literari de J.M Tibau , el nostre company de blogsfera, s'acosta... espero que hi participeu!! Serà qüestió d'anar llegint, ja sabeu que, quants més llibres encerteu, més oportunitats tindreu d'endur-vos el premi! :)
dilluns, 9 de març del 2009
MiniMalismes - la revolució d'octubre
Aquell dia es va despertar rebel. Volia trencar amb la rutina i amb totes les convencions socials. Volia trencar els esquemes socials i crear un món nou. Buscaria aliats a la seva causa. En trobaria, d'això en podia estar ben segur. Ho proclamaria. La revolució havia començat.
Es va llevar mitja hora tard.
No es va pentinar.
Va sortir amb roba interior al carrer.
I no es va rentar les dents.
Només posar els peus al carrer, el van detenir. Escàndol públic.
L'home, somrient, els cridava: "tots els revolucionaris poden estar bojos. Però no és més boig qui segueix el corrent que qui el trenca. Tota revolta comença amb un petit pas!"
I mentres, la gent, des del carrer mirava com un home en calçotets i cabells esvalotats els anomenava bojos.
Això em recorda
MiniMalismes,
revolució,
stuart franklin
dilluns, 2 de març del 2009
MiniMalismes - el dubte del suicida
Des del 34è pis, dempeus sobre el marge del terrat va mirar avall. Un món en miniatura. Persones que, com formigues es movien amunt i avall, amb presses. Uns quants arbres donaven una nota de color entre les diferentes tonalitats de gris de la monòtona ciutat.
Va tancar els ulls. Va estendre els braços. I un pensament va creuar la seva ment, com un llamp:
¿un suïcida és valent perquè s'atreveix a fer el pas que molts altres no acaben fent o és un covard per no saber o no poder enfrontar-se als problemes?
I amb un somriure irònic es va dir a ell mateix: "Bon moment per la filosofia, amic"
Va tancar els ulls. Va estendre els braços. I un pensament va creuar la seva ment, com un llamp:
¿un suïcida és valent perquè s'atreveix a fer el pas que molts altres no acaben fent o és un covard per no saber o no poder enfrontar-se als problemes?
I amb un somriure irònic es va dir a ell mateix: "Bon moment per la filosofia, amic"
Això em recorda
filosofant,
MiniMalismes,
suicidi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)