La Maternitat d'Elna

¿què era la Maternitat d'Elna? Per què va ser tant important per molts dels refugiats? què va implicar la guerra civil? quin va ser el paper de França en l'acollida als exiliats?

Totes aquestes preguntes es responen molt clarament en l'obra de teatre que es fa del 5 de febrer al 8 de març al Capitol. Al meu parer, la considero molt bona.

Al principi vaig pensar, "uf! drama, musical i monòleg, serà pesada..." i sincerament, no ho és gens. També és curta, no arriba a l'hora i mitja, però si fos més llarga no te n'adonaries...

L'obra tracta, en forma de monòleg les penúries dels refugiats al camp d'Argelers, et transporta a les misèries dels refugiats. A la fam, a la mort i al menyspreu dels francesos. També amb les vivències de les parteres a la maternitat i ens acosta a la figura d'Elizabeth Eidenbenz.

Per molts de nosaltres, la guerra civil ens és propera. Tothom en va sortir afectat. Però tot just se'n parla profundament, i ara que es tornen a obrir les fosses, també recuperem una part de la història que ens ha estat robada.

L'obra emociona, et transporta i et fa pensar en l'absurditat de la guerra, de totes les guerres. I en la solidaritat d'alguns (en molts casos, individus) i la passivitat dels altres (sobretot institucions). Un David contra Goliath en que només hi havia uns perdedors: els refugiats.

Però el que va passar fa 70 anys, també està passant en altres racons del món. I després de les misèries que aquí es van passar, es resta impassible davant les misèries de la resta.

Us la recomano, de debò.

MiniMalismes - Violins

Tots els divendres, Hans Strumpfel toca el violí a l'Alexanderplatz de Berlín. Un parell o tres d'horetes o fins que els dits se li gelen.



El que ningú sap és que, a les 5h de la tarda, treu de la funda els pocs euros guanyats i hi guarda el seu apreciat instrument. Dona un cop d'ull a la plaça amb satisfacció i se'n va, caminant, fins a la Filarmònica de Berlin, on hi sol fer els seus millors concerts. Almenys així ho acrediten els centenars d'espectadors que un cop acabat el seu brillant solo, s'alcen de les seves cadires per ovacionar-lo.

En Pere T. al obrir el televisor va veure aquell nen. Se'l mirava però sense veure'l, tenia la mirada perduda.

Els seus braços, prims i arrugats -com si fos un vell de vuitanta anys, i ni tan sols passava dels cinc- descansaven sobre una panxa inflada.

Possiblement, el que veia no era la càmera del reporter,sinó una persona que podia portar alguna cosa d'aliment.

Aquells ulls... enmarcats en una carona fosca, i tan grans, aquosos, com si el qualsevol moment arrenqués a plorar. Possiblement no tenia més llàgrimes, ni més ganes de plorar. No servien de res.

En Pere T. va apagar el televisor, es va preparar un fastuós sopar. I se'n va anar a dormir al seu confortable llit. Mai s'havia sentit tant aliè del món real.

Meme...

Ostres! últimament em conecto poc, els estudis em deixen poc espai per a la vida social i mal que em pesi, també la vida a internet (llegeixi's blog)...

l'altre dia em vaig conectar i...pam! sorpresa, una nova companya de la blogesfera (rosseta) em va deixar un encàrrec. No és que sigui gaire amiga d'aquestes coses, més que res perquè mai sé què posar...



A veure,com va això: "meme del 7, aquesta consisteix en dir 7 coses de tu, ja siguin fets a l'atzar o coses curioses i després passar-ho a 7 persones més"



Comencem:



1. Començarem per allò més obvi: m'encanta l'escriptura i tot el què l'envolta. M'explicaré: m'encanta escriure (als set anys ja deia que volia ser escriptora, tinc totes les profes de primària que ho poden confirmar, i moltes vegades tinc la necessitat d'escriure, el que sigui), m'encanta llegir (però sóc molt especial amb ells llibres, ara bé, quan m'agrada molt un llibre, ja pot acabar el món que ni me n'adono), m'encanta la caligrafia de la gent (tinc la mania de fixar-me com escriu la gent que m'envolta, la lletra que fan... vaig tenir una època de voler saber de grafologia...i he canviat de lletra al veure que no m'agradava com la feia...)



2. Sóc un desastre: sóc bastant desordenada i sempre em deixo alguna cosa. No m'extranyaria deixar-me un dia el cap en algun racó. A favor meu diré que quan ordeno les coses ho faig consciència, que queda tot incrïble (el problema és que dura poc...).



3. M'encantaria tocar la guitarra, fa sis anys que vaig rascant-la de tant en tant, però la música és una assignatura pendent...



4. Parlant de música, em considero bastant melòmana. Sempre vaig amb l'mp4 amunt i avall (fins i tot per anar a comprar el pa) Sempre intento tenir noves cançons (la mula està que treu fum), me'n canso ràpid de les que ja tinc. Més, més, més.
Per cert, ara amb l'spotify no hi ha qui em tregui de l'ordinador...



5. Tinc el riure fàcil. Molt fàcil. NO vol dir que rigui per cada cosa, com una nena tonta. Però sóc feliç, què voleu fer-hi... M'encanta el sentit de l'humor "anglès": Monty Phyton, l'Escurçó Negre... res de Los Morancos o Matrimoniadas (que a qui li agradi endevant, eh?)



6. Vaig aprendre a llegir amb la Mafalda. La meva mare en té la col·lecció completa i li agradava tant que va pintar a la meva habitació una Mafalda a la paret que encara conservo (si hi pintés a sobre se'm trencaria el cor). La veritat és que m'agradaria ser com ella, amb aquella ironía, aquella intel·ligència, aquella forma de pensar...



7. Xerro pels colzes. I quant estic nerviosa més. M'agafen atacs de "verborrea" ens els que puc sembla una autèntica cotorra. Sobretot quan era més petita; ara em controlo. Em mossego la llengua, literalment, per evitar aquest dispendi de paraules. Més que res perquè primer parlo, i després penso.



Queden nominats: xafe, marina, pensament-re i els que vulguis pujar-se al carro :)