El trajecte de tren fins a Barcelona sempre l'omple de records, o de remordiments.
"Els hauria de visitar més"
"Merda...em queden 120€ al banc per arribar a final de més. A veure si el més que ve estalvio i així vinc un parell de cops..."
A vegades un llibre en els viatges sempre fa bona companyia.
Arribats a Barcelona, direcció a l'aeroport. L'excursió mai acaba. Les cues per accedir als arcs de seguretat, buscar la teva porta d'embarcament. Fer cua per pujar a l'avió. I au! Amunt! Amunt! I arribats al país de l'exili te n'adones que sou uns quants els exiliats.
Vens d'un país que t'ha fet fora mentre d'altres et reben de braços oberts. Maleeixes aquells que indiquen el teu "esperit aventurer" com a motiu de sortida. No, esperit aventurer és marxar quan tens 20 anys a fer de cambrer a Londres per millorar l'anglès, és patejar-te els estalvis d'un any que has anat arreplegant d'aquí i d'allà per fer-te un viatge que recordaràs tota la vida. La meva situació és ben diferent. Els treballs en precari, o el que és pitjor - la falta de treball, m'obliguen a marxar, a deixar a la família i als amics. A deixar les meves costums i a crear-ne de noves a una altra banda. Trobes parella i et fas allà la família. Trobes amics i trobes els teus racons. Et sents en un peu a cada banda i d'enlloc. Trobes a faltar el pa amb tomàquet i el sol. L'oli d'oliva i el caliu dels cambrers i la gent. Però de cop, Girona ja no et sembla tan maca i fascinant com la veies abans, li veus els defectes i la part fosca, que et fan quedar com un perepunyetes devant els amics de sempre, els que s'han pelat els genolls amb tu anant en bici.
A cada viatge, a cada escapada per veure els pares, més desarrelat et sens.
