dilluns, 10 de novembre del 2008

El vell Hassan

El vell Hassan sempre s'asseia devant la porta de la petita botiga. El coneixia desde que tinc memòria, com si sempre hagués estat allí. Un element més del curiós paisatge urbanístic.
Hi era molt abans que vinguéssin tots, quan ell era L'ÀRAB, una atracció en aquell petit poble on no hi passava mai res.

Sempre feia la mateixa cara, però cada any, la barba es tenyia de blanc i la panxa li creixia. És curiós, però, el bigoti es resistia al canvi de color que li corresponia per l'edat. Com si fós l'últim indici d'una joventut que li quedava molt, molt llunyana. I sota aquell bigoti, hi brillava una dent d'or, que li donava un aire de pirata. Molt celebrat sempre pels infants.

Tenia uns ulls amables, brillants, que sempre traspuaven alegria. Tot i que, precisament, no havia viscut moments amables. Diuen els veïns que es va quedar vidu de molt jove, que va haver de tirar endevant a tres fills que, per diversos motius els va anar perdent. El gran va tornar al seu país, mai es va sentir que formés part del poble. El mitjà, va morir en un accident de cotxe. I el petit, se'n va anr la gran ciutat per fer fortuna.

Als petits sempre ens donava algun caramel, i ens preguntava si ens haviem portat bé, a classe i a casa. Si li deies que si, tenies la recompensa. Tots el coneixiem i ell també, sempre cridant-nos pel nom.

La seva botiga es tancada; la persiana - que un temps ençà havia estat verda i que ara conservava algúna traça de pintura- es troba baixada. L'absencia de Hassan es nota. I fa pena. Ens falta ell, les seves paraules alentadores, i també sàvies. Tanta gent que el coneixia i al final va morir sol. Al seu llit, mentres dormia. Aquell dimarts, la botiga no va obrir. I tot el poble es va imaginar el pitjor.

Ara hi obriràn una botiga d'una multinacional de telefonia mòbil. Res tornarà a ser el mateix.

7 comentaris:

marina, ha dit...

A tots els pobles hi ha un home, gran, al que tots el tenim una estima especial, sempre ha estat allà, i tots podem vore el pas del temps -el pas de les seues històries viscudes- en el seu cos, però mai en la seua forma de ser... amable, carinyòs, amb paraules boniques per cadascun de nosaltres. A tots els pobles hi ha un vell Hassan.
Besets guapa, m'encanta el que escrius, em tens viciada :)

Anònim ha dit...

Poques vegades res torna a ser el mateix... però cal recordar el què va ser i a més si és màgic com aquesta història de Hassan... hi ha una frase d'una cançó que diu... Sol neixes i sol te'n vas...

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Que tindrá que ens deixa malament el fet d'adonar-nos tard que algú que ara ja no hi és, era important per a nosaltres.

Molt maco el relat.

Una abraçada

Ballarinadeplom ha dit...

suposo que moltes de les coses només les trobem a faltar quan ja no hi són...

res ha dit...

sempre hi ha petites coses
que amb el temps ho aprecies més...
bon escrit
salut!!

J.M. ha dit...

En casos com aquest, malauradament, res no torna a ser el mateix.
Ens queden només els jocs de la memòria.
O, simplement, la imaginació.
Supose que d'això es tracta.

Ballarinadeplom ha dit...

si,si


i tant mr. Maleuff :)