El vell Hassan

El vell Hassan sempre s'asseia devant la porta de la petita botiga. El coneixia desde que tinc memòria, com si sempre hagués estat allí. Un element més del curiós paisatge urbanístic.
Hi era molt abans que vinguéssin tots, quan ell era L'ÀRAB, una atracció en aquell petit poble on no hi passava mai res.

Sempre feia la mateixa cara, però cada any, la barba es tenyia de blanc i la panxa li creixia. És curiós, però, el bigoti es resistia al canvi de color que li corresponia per l'edat. Com si fós l'últim indici d'una joventut que li quedava molt, molt llunyana. I sota aquell bigoti, hi brillava una dent d'or, que li donava un aire de pirata. Molt celebrat sempre pels infants.

Tenia uns ulls amables, brillants, que sempre traspuaven alegria. Tot i que, precisament, no havia viscut moments amables. Diuen els veïns que es va quedar vidu de molt jove, que va haver de tirar endevant a tres fills que, per diversos motius els va anar perdent. El gran va tornar al seu país, mai es va sentir que formés part del poble. El mitjà, va morir en un accident de cotxe. I el petit, se'n va anr la gran ciutat per fer fortuna.

Als petits sempre ens donava algun caramel, i ens preguntava si ens haviem portat bé, a classe i a casa. Si li deies que si, tenies la recompensa. Tots el coneixiem i ell també, sempre cridant-nos pel nom.

La seva botiga es tancada; la persiana - que un temps ençà havia estat verda i que ara conservava algúna traça de pintura- es troba baixada. L'absencia de Hassan es nota. I fa pena. Ens falta ell, les seves paraules alentadores, i també sàvies. Tanta gent que el coneixia i al final va morir sol. Al seu llit, mentres dormia. Aquell dimarts, la botiga no va obrir. I tot el poble es va imaginar el pitjor.

Ara hi obriràn una botiga d'una multinacional de telefonia mòbil. Res tornarà a ser el mateix.