dimarts, 4 de novembre de 2008

¿Qui porta la máscara?

Aquest conte ja el vaig escriure en un blog que tenia anteriorment. Però com que aquell el vull tancar, doncs aprofito per passar les històries aquí. Als qui ja les hagueu llegides, ho sento. Als qui encara no ho hagueu fet, eus aquí una segona oportunitat :)






La petita princesa està trista. Es mira al mirall. Recorre amb els seus dits menuts la seva cara, es toca el nas, s’estira les galtes. Sap que serà la última vegada que la veurà. Al menys fins que no es casi. A partir d’aleshores, la seva cara quedaria coberta per una màscara. Així ningú podria veure les seves faccions. Si el rei és tractat de divinitat, la seva descendència no pot ser menys. I s’han de complir les tradicions. Els déus no ploren, no mostren les seves debilitats. És per això que porta la màscara: ningú la tornarà a veure riure, ni a plorar. Ningú podrà veure quan les coses li siguin de desgrat, ni tan sols quan es posi vermella de vergonya. Fins que aprengui a dominar les seves emocions.


La petita princesa està desconcertada. Tothom li diu que és una persona amb molt bona sort. No ho entén. Què té de bo viure d’esquena a les emocions? No tornar a sentir la brisa a la cara quan corre pels prats, la pluja o fins i tot la neu a l’hivern.


Ho té decidit. Fugirà. Se n’anirà ben lluny; allà on tothom apreciï un somriure, una llàgrima, una carícia. Que els deixin als déus la duresa, el saber i la perfecció. Per les persones, el millor regal que puguin tenir és poder demostrar les emocions, demostrar les seves imperfeccions, per aprendre dels seus errors i els seus encerts. La saviesa és com un sac que portes al llarg del teu camí, i on en cada racó, l’omples de petits branquillons i pedretes. Al final de la vida, tot aquell sac que portes a les esquenes i que t’encorba, el compartiràs amb aquells que vulguin aprendre del teu camí, dels teus records, de les teves petites pedres.




3 comentaris:

Cesc ha dit...

Sona trist... sona... tanca'l i mira les d'històries d'una altra perspectiva...

Jeroni Maleuff ha dit...

"La màscara expressa l'alegria de les successions i reencarnacions, l'alegre relativitat i la negació de la identitat i del sentit únic, la negació de l'estúpida autoidentificació i coincidència amb un mateix; la màscara és una expressió de les transferències, de les metamorfosis, de la violació de les fronteres naturals, de la ridiculització, dels sobrenoms; la màscara encarna el principi del joc de la vida, estableix una relació entre la realitat i la imatge individual, elements característics dels ritus i espectacles més antics".

El que passa és que, quan no ocorre això, la màscara pot fer por(i és sovint).

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Es tan trist aquest conte com el del soldadet de plom.

Tot el que sigui amagar..... malament.

Tot i així m'ha agradat molt.

Una abraçada