El primer cop li vaig donar.
Va jugar amb ell, i el va trencar.
Amb orgull, vaig arreglar-lo.
Va costar juntar totes les peces, sense fissures.
Amb orgull, vaig arreglar-lo.
Va costar juntar totes les peces, sense fissures.
La segona vegada me'l van robar.
Un col·leccionista.
Com jo, moltes més.
Me'n va sortir un petitó, que va créixer i madurar.
Al tercer, no li vaig poder donar res.
Només miques d'un petit tros de pedra.
El vaig perdre.
M'ho va oferir tot i jo, res.
11 comentaris:
Hola Ballarinadeplom,
Aprendras. Has de donar-te la posibilitat.
Segur que tot pasa.
Pensa que hi han pedres precioses.
Tan precioses com el teu escrit.
Una abraçada
De vegades et roben, de vegades robes, de vegades perds, de vegades et perden... la vida és així diuen... molt ben escrit eh...
Però després d'un nou període de regeneració potser tindràs prou energia per entregar-lo a algú altre, i , qui sap, potser aquest cop te'l cuidaran i estarà en bones mans.
el cor és un múscul que sempre s'acaba recomponent-se. tardarà unes voltes més, d'altres menys però el batec no deixa mai d'estar allà, amagat.
a més, de cardiòlegs bons segur que n'hi ha un grapat! :)
Uau, Ballarinadeplom... m'ha encantat, de veritat. Ets una gran poeta :) A mi també m'han passat coses així.. i fa molt i molt de mal, oi?
Ah! M'he oblidat de comentarte que si t'agrada Regina Spector et miris alguna cosa de Cat Power, que per la música que veig que tens per aquí l'indie et va una mica. La Cat Power es una passada. Un petó!
moltes gràcies a tots!!
horabaixa, sempre m'animes a seguir escrivint.
cesc, com sempre, imprescindibles les teves reflexions
xexu, òscar i neopoeta, benvinguts al meu blog i gràcies pels vostres escrits :D
els cors tan complicats
com els sentiments
tan senzills com l’esclat
d’uns ulls enamorats
salut!!
oh, mq, q bonic :)
(amb tota la voluntat de q quedi el menys cursi possible el meu comentari)
Mala sort. Però, com va dir Brossa:
Per ser feliç, mortal, camina sempre
i oblida.
Si pots.
Publica un comentari a l'entrada