Volia estar sol.
Per contra del que demanava la gent. Ell volia i estimava la seva solitud.
Tenia milers d'amics, la parella i la familia. A part de la feina, és clar.
I tots li reclamaven el seu temps.
D'amics n'havia perdut, doncs dins la seva agenda s'havia d'anar recol·locant. Tampoc volia donar un no com a resposta, car no els volia fer enfadar.
Vivia amb la parella, però per horaris laborals es veien poc i els caps de setmana ella el reclamava.
I després li quedava la familia. Els pares i els germans volien saber d'ell, i no estaven conformes amb una trucada. Volien veure'l en els dinars familiars.
I el temps per ell, on quedava?
No podia acontentar a tothom i això l'angoixava.
I, cansat, un dia va desaparèixer. Se'n va anar, per disfrutar del seu temps.
I mentres, la familia, la parella i els amics el criticaven per ser un egoista.
7 comentaris:
Qui no ha tingut temptacions de deixar-ho tot... encara que sigui temporalment, i desconnectar... i trobar-se amb un mateix.
No costa gaire criticar: si fas A, perquè fas A; si fas B, perquè fas B.
De vegade necessitem temps per nosaltres.
les ànsies de solitut, mal explicades o mal enteses, no ténen gens de bona premsa. ni que la premsa sigui l'entorn d'un mateix.
Que necessari aquest temps per nosaltres, entenc el protagonista, però no cal una solució tan dràstica, sinó saber administrar millor el temps i no renunciar mai al nostre espai, malgrat els altres.
és complicat, quan més tens, més temps et reclamen.
potser buscar cada dia un instnt propi, sigui cinc minuts, sigui una hora,... cal tenir uns moments per a un mateix
Hola Ballarinadeplom,
Passa tan sovint. Però no tothom s'atreveix a desconectar.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada