Allà on els contes acaben comença la realitat. Les coses mai són el que semblen i en les històries de sempre només ens expliquen un final. Però què passa després? Jo us ho diré.
Ariel la petita sirena, es va casar amb setze anys, no per amor (que bé, si que n'hi havia en aquell matrimoni) sinó que en realitat estava embarassada i havia de passar per l'altar per obligació; era impensable que un príncep deixés embarassada a una joveneta i després la deixés tirada. El seu honor no li permetia.
Jasmin, la filla del sultà, es va casar amb Aladí. El que ningú diu és que, després del casament, Aladí es va convertir en sultà relegant a la seva esposa dins del palau i, si sortia, havia de ser ben coberta, com manava la llei del poble.
I què se'n va fer de la Ventafocs? El seu matrimoni va durar dos dies. Es van casar sense conèixe's bé l'un i l'altre. I es que...¿com pots basar un matrimoni en una sabateta de cristall? Al mes de casats ja hi van haver discussions.
De la Bella Dorment millor no en parlem. Enfadada amb els seus pares (doncs enlloc de viure com una princesa en un palau l'havien fet viure al camp com una pagerola més), amb un marit borratxo, es va fugar amb el mosso de les quadres. Un noi que, per cert, s'assemblava molt a Artús.
Sembla ser que dels pocs matrimonis que van funcionar, aquest va ser el de la Blancaneu. Era una noia amb un caràcter molt fort. No us ho pensàveu eh? Clar, tan blanca, tan dolça... Si,si... Però havia de tenir caràcter si volia imposar-se sobre set homenets masclistes que volien que fregués, cuinés i fes totes les coses de la llar. El princep, com que era un tros de pa, la va deixar fer, sense ni una queixa.
I per acabar, de l'últim que se'n sap de Bambi es que va caure en les drogues i en la beguda. I us n'extranyàveu? La seva mare va morir, assassinada per un caçador, i el seu pare no en va voler saber res d'ell!
En fi; la factoria Disney ens ha pintat un món rosa quan, de fet, no és així. Reclamem que se sàpiga tota la veritat dels contes!
15 comentaris:
Molt bo! Ja n'hi ha prou de menjar anissos! M'ha fet gràcia, de la Bella Durment, que "es va fugar amb el mosso de les quadres". Amb un mosso d'esquadra, dius?
els nens d'ara creixen amb això, jo entre alguns d'aquests amb una dona robot que destruïa els enemics a cops de pit explosiu ;)
Es veu que els contes no acaben com ens feien creure oi? serà que són més reals que la realitat...
Espero que hagis escrit aquest post fora de l'horari infantil. Almenys jo l'estic llegint fora d'aquest horari i m'estic assabentant de coses que mai hauria hagut de saber. Què serà ara de la meva infància amb pel·lícules de Disney per bandera? Ja tot està perdut.
P-CFACSBC2V: benvingut al meu blog :); certament, hagués estat millor que es fugués amb un mosso d'esquadra, hahahaha
Jordi: la nostra infancia va ser certament difícil...Així hem sortit!!
Cesc: totalment d'acord amb tu :)
XeXu: Ja era hora que algú digués la veritat, ens l'estaven amagant! Hem crescut en un engany...
jajajaja boníssim i ocurrent post. el dia després dels contes i ... en versió actualitzada!
pobrets herois/heroines d'infantessa baixats a la realitat terrenal!
sóc nou en aquest món i no tinc encara cap blog. Per no tenir, no tinc ni email; cada cop que me'n faig un, al cap d'uns mesos, o bé no recordo la contrassenya o ja me l'han caducat!
Segueix escrivint històries que ho fas molt rebé!
quan tingui el meu blog, ja t'hi linkaré
Ostres... Ara va i seré la única que et durà la contrària! :s
Jo crec que la fantasia ha d'existir... però cada cosa al seu lloc i sense perdre de vista la realitat.
I, ja callo que sóc la rara! :C
els contes:
fet amb espurnes de foc, amb escletxes de llum que il•luminen passadissos secrets, amb rajos secrets de llunes que s’escolen per finestres nocturnes i s’adormen sota coixins de somnis d’infant...
diria que el món quotidià i visible podria existir igualment,
però jo prefereix un univers màgic i invisible.
quina meravella amb els teus finals, reflectir així, tan directament, la crua realitat!
salut estimada!
Òscar: moltes gràcies :)
Franc: No sé com has arribat aquí però benvingut :); el dia que tinguis blog, m'hi passaré per saludar-te!
Anna Tarambana: totes les opinions són bones. I no, no crec qu portis la contrària. Només volia fer un exercici de "què passaria si..."
Mq: sempre s'agraeixen comentaris poètics com els teus :)
Doncs és veritat que la vida no és tan "feliç" com ens la pinta Disney... però molt segurament si ho és més que aquestes històries si agafem les versions originals... Los macabros cuentos de los hermanos Grimm ... on el final dels protagonistes és mooolt diferent, XD.
També, estic d'acord amb n'Anna Tarambana. Fantasia i realitat és bo siguin mons separats, tot hi que a vegades s'acariciïn i/és creuïn, però sempre sent-ne conscient!!! No fora cas que ens tornéssim botxos ehhh!!! XDD
Les coses mai no són el que semblen i la veritat, inevitablement, sempre és una altra.
Molt bo.
així doncs les fabriques d'anissos han de tancar i fer expedient de regulació. O potser només és la crisi de la modernitat?
Xafe: eii!! Quant de temps feia q no et veia per aquí ;)
Carlos: increïble el link que m'has passat! La veritat és que, de petita, sempre m'havia preguntat per què sempre hi havia ogres-menja-nens
Jeroni: tens tota la raó
Estrip: benvingut/da al meu blog. Mhh.. és possible que en temps de crisi el que primer decau és la producció d'anissos y perdius ;)
Hola Ballarinadeplom,
Per fi coincideixo amb algú que creu que els contes enmascaren la realitat.
Sempre m'ha costat d'entendre com podem dir-li als nens el conte dels 3 porquets.....
El final d'en Bambi, estrepitós, jajajaj. Vaig arribar a plorar amb la peli..........
Per cert, i per si de cas, en el fons, creure una miqueta en la fantasia, tampoc és dolent.
El conte del soldat de plom, encara recordo la tristesa que em va provocar. Hores d'ara, em deixa un sentiment trist.
Una forta abraçada
Publica un comentari a l'entrada