Tots els divendres, Hans Strumpfel toca el violí a l'Alexanderplatz de Berlín. Un parell o tres d'horetes o fins que els dits se li gelen.
El que ningú sap és que, a les 5h de la tarda, treu de la funda els pocs euros guanyats i hi guarda el seu apreciat instrument. Dona un cop d'ull a la plaça amb satisfacció i se'n va, caminant, fins a la Filarmònica de Berlin, on hi sol fer els seus millors concerts. Almenys així ho acrediten els centenars d'espectadors que un cop acabat el seu brillant solo, s'alcen de les seves cadires per ovacionar-lo.
11 comentaris:
Caram, és certa aquesta història? Quin paio, no? Això explica que les aparences enganyen!
I em pregunto on li deu agradar més tocar…
La música i tocar és un regal màgic i no el pots deixar, l'entenc :)
Aplaudiments dobles.
real o inventada, la història és preciossa.
no s'han de confondre els violins amb les violes ni l'astronomia amb l'astrologia... ;)
Una història molt bonica que ens fa veure que apreciem més el marc o la superfície que la qualitat veritable de les coses.
XeXu: aquesta història, de per si, no és certa (almenys que jo sàpiga) però si que em vaig inspirar amb una notícia del diari sobre un experiment d'un priodista del Washington Post (o era el NY times? bé ara no ho recordo exactament) que va demanar-li a un dels millors violinistes del món a tocar al carrer, a veure si algú el reconeixia o apreciava el seu talent. Molt poques persones es van aturar per sentir-lo.
P-CFACSB2CV: jo tmb m'ho pregunto...i si quan toca al carrer es per fer arribar la música a tothom, sobretot per aquells q no poden asistir als seus concerts?
Cesc: molt probablement, quan ho comences no hi ha qui et pari. Toques algun instrument?
Jeroni Maleuff: això espero, per a ell. Ni ha de ser fàcil posar-se al mig del carrer a tocar, ni fer-ho en un auditori ple fins a la bandera...
òscar: gràcies!és inventada, però tampoc em sorprendria veure q en algun racó del món ha passat...
Jordi Casanovas: imaginat si hi sóc poc donada q confonc la gimnasia amb la magnèsia... ;)
Kweilan: només ens fixem en les coses quan el seu "envoltori" ens atrau...curiós, no?
li agrada mantenir el contacte amb el carrer, i no oblidar els origens
Hola Ballarinadeplom,
Aquest estiu hi vaig estar a Berlin, a la plaça que dius. Bonica història. Molt.
Una abraçada
Jesús M. Tibau: estic d'acord amb tu; mai hauriem d'oblidar d'ón venim.
Horabaixa: Berlín és una ciutat preciosa. Plena de vida i història. No et vas trobar cap violinista al carrer? ;)
Publica un comentari a l'entrada