En Pere T. al obrir el televisor va veure aquell nen. Se'l mirava però sense veure'l, tenia la mirada perduda.
Els seus braços, prims i arrugats -com si fos un vell de vuitanta anys, i ni tan sols passava dels cinc- descansaven sobre una panxa inflada.
Possiblement, el que veia no era la càmera del reporter,sinó una persona que podia portar alguna cosa d'aliment.
Aquells ulls... enmarcats en una carona fosca, i tan grans, aquosos, com si el qualsevol moment arrenqués a plorar. Possiblement no tenia més llàgrimes, ni més ganes de plorar. No servien de res.
En Pere T. va apagar el televisor, es va preparar un fastuós sopar. I se'n va anar a dormir al seu confortable llit. Mai s'havia sentit tant aliè del món real.
10 comentaris:
ens hi hem acabat acostumant tots una mica, les imatges a força de veure-les se'ns han fet més toves.
D'acord amb en Jordi Casanovas. Avui en dia, les imatges de fam, guerra, misèria, formen part de la quotidianitat televisiva.
Japs hem arribat a un punt en què les persones ens hem desensibilitzat en veure imatges de morts, guerres, etc. Ho hem vist massa en les pel·lícules i a la televisió en sí. Crec que ho veiem com d'un món aliè a nosaltres, fins que un dia ens toqui de ple, clar.
Per sort o desgràcia cada dia hi ha un Pere T. que fa el mateix...
I no obstant, aquestes coses passen, cada cop estem més lluny de la realitat, és més fàcil girar la cara i pensar en els nostres propis problemes. Els altres ja sabem que hi són, però què podem fer nosaltres, personetes individuals, per evitar-ho. No som res i continuarem sense ser res.
D'altra banda, la indiferència davant açò em resulta terrorífica, així com la manipulació mediàtica que se'n fa sovint.
Bé, supose que allò realment important davant tot açò és no perdre mai la sensibilitat davant certes imatges d'injustícia que apareixen sovint a la televisió.
Si encara sentim, no tot estarà perdut.
No?
potser, sols potser, en pere t va posar-se al llit sense aconseguir adormir-se
Malauradament és una escena ben quotidiana.
Hola Ballarinadeplom,
Ens hem quedat immunes? A vegades penso que si.
Una abraçada
Jordi Casanovas i P- cfacsbc2v: el problema de la quotidianitat d'aquests problemes fa que ja no ens sorprenguin. A més, queden tant i tant lluny! o no?
rosseta: estem tant còmodes pensant en nosaltres mateixos q pensem "ja s'ho faran".
Cesc: és una pena que sempre hi hagi un Pere T., però no hauriem de evitar q cada cop n'hi hagués menys?
XeXu: tot camí, per difícil q sigui comença amb una passa.Pot ser una idea una mica infantil, però tot és començar...
Jeroni Maleuff: cert, hi ha molta manipulació mediàtica. Això a vegades em planteja un gran dilema... val més q surtin a la tv costi el q costi? si surten a la tele es q existeixen...
Estic totalment d'acord amb tu, si encara ens sentim malament per les imatges q ens mostren, alguna cosa es pot moure dins nostre.
òscar: tant d bo no hagués pogut aclucar l'ull, donant-li voltes a l'assumpte.
Kwelian: primer,benvingut/da al blog! cert, és una escena quotidiana, però...ens hauriem de sentir culpables? en una infimíssima part del problema...
Horabaixa: ens hem quedat apàtics. Una llàstima, no?
Publica un comentari a l'entrada