dissabte, 1 de novembre del 2008

Ningú ho ha de saber




Ningú ho ha de saber.





Petons furtius als passadissos, quan tothom és a dins.





Carícies luxurioses a l'ascensor.





La seva mirada em fon.





Però ningú ho pot saber.





La passió s'alimenta d'aquest silenci. Mirades còmplices i reveladores. De trobades en llocs inversemblans i llunyans del nostre món. De la por a ser vistos.



I malgrat això, m'agrada.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Quan estimes, quan sents o quan t'agrada molt algú o t'hi sents molt atret, no importa si t'has d'amagar, et fa feliç l'apropament, perquè només vols estar amb aquella persona...

El tacte de les paraules ha dit...

Potser no sigui 'malgrat això', potser sigui simplement 'això'.

salut!

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Preciós escrit. No tothom es capaç de fondra. Aprofita.

Molt maco el nou format del blog.

Una abraçada

Ballarinadeplom ha dit...

gràcies a tots pels vostres comentaris :)

Sergi ha dit...

M'agrada aquest post, és molt profund i molt sentit. Aquella sensació d'amagar-se, de no poder mostrar el que sents de la manera que vols, però tot i això, desitjant un nou encontre furtiu.

I per cert, molt guapo el blog, m'agrada el teu disseny!