dimarts, 23 de desembre del 2008

Les dualitats de l'ànima

Cada dissabte, Joseph Majer es llevava ben d'hora. A les 8h del matí sonava el despertador, s'alçava d'un bot i es començava a vestir. Era tot un ritual: la roba interior, els pantalons (bastant estrets perquè no molestéssin gaire), la samarreta i la caçadora amb l'escut, que just abans de posar-se-la li feia un petó. Acte seguit, es calçava les botes. Dures i brillants. Se les mirava una i altre vegada, en busca d'una taca. Posava saliva en un dit i -nyic,nyic,nyic- ja les tenia netes del tot.

Es mirava al mirall de l'ascensor mentres baixava els cuatre pisos. Es passava la mà per aquell cap afaitat que altre cop necessitava una repassada.

I al baixar al carrer començava la festa. La seva fama era ben coneguda al barri, i la gent li tenia temor. Només una mirada podia significar brega segura.

Es trobava devant del bar amb els amics de sempre, feien unes cuantes bromes i s'escalfaven mútament. A partir d'aquell moment, tot el barri vivia atemorit.

Donant patades i cops de peu a tort i a dret. Aquelles botes tant lluents el portaven cap a un camí d'autodestrucció, de sang i batusses diàries.

Però tot això s'acabava a les 11h, quan anava a veure l'àvia. Quan ell arribava la seva àvia li preparava un got de colacao amb galetes, ben calentó. Li feia abraçades i moixaines. I ell es deixava fer. I la pobra senyora presumia de nét devant les amigues sense saber que estimava a un monstre.




7 comentaris:

Sergi ha dit...

Un monstre? Potser sí. Però qui era ell realment, el que buscava brega pel carrer, o el que anava a veure la seva àvia?

Anònim ha dit...

Les àvis sempre orgulloses dels sesu néts... com som els humans...

J.M. ha dit...

Terrorífic. No hi ha una altra paraula.

Jordi Casanovas ha dit...

Volia deixar un comentari però m'ha sortit un post... gràcies.

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Quanta en deu d'haver de persones així?.

BONES FESTES

òscar ha dit...

els amics s'escullen, de família toca la que toca. i segurament l'àvia, tot i saber el que tenia, seguiria presumint de monstre.

Ballarinadeplom ha dit...

XEXU: aqui està la qüestió...no sabem del cert quin és el personatge real, potser son els dos, no?

CESC: tot amor encega, l'àvia sempre veurà el seu nét com aquell nen entremaliat de 5 anyets que li robava els caramels...

JERONI MALEUFF: fa por eh? imagina't trobar-te'l pel carrer...

JORDI CASANOVAS: posts i comentaris son benvinguts :P

HORABAIXA: crec que hi ha molta gent així, encara que no en aquests extrems...

ÒSCAR: és allò que diuen q t'has de conformar amb el que tens.