Les dualitats de l'ànima

Cada dissabte, Joseph Majer es llevava ben d'hora. A les 8h del matí sonava el despertador, s'alçava d'un bot i es començava a vestir. Era tot un ritual: la roba interior, els pantalons (bastant estrets perquè no molestéssin gaire), la samarreta i la caçadora amb l'escut, que just abans de posar-se-la li feia un petó. Acte seguit, es calçava les botes. Dures i brillants. Se les mirava una i altre vegada, en busca d'una taca. Posava saliva en un dit i -nyic,nyic,nyic- ja les tenia netes del tot.

Es mirava al mirall de l'ascensor mentres baixava els cuatre pisos. Es passava la mà per aquell cap afaitat que altre cop necessitava una repassada.

I al baixar al carrer començava la festa. La seva fama era ben coneguda al barri, i la gent li tenia temor. Només una mirada podia significar brega segura.

Es trobava devant del bar amb els amics de sempre, feien unes cuantes bromes i s'escalfaven mútament. A partir d'aquell moment, tot el barri vivia atemorit.

Donant patades i cops de peu a tort i a dret. Aquelles botes tant lluents el portaven cap a un camí d'autodestrucció, de sang i batusses diàries.

Però tot això s'acabava a les 11h, quan anava a veure l'àvia. Quan ell arribava la seva àvia li preparava un got de colacao amb galetes, ben calentó. Li feia abraçades i moixaines. I ell es deixava fer. I la pobra senyora presumia de nét devant les amigues sense saber que estimava a un monstre.