dimecres, 24 de setembre de 2008

L'increïble història de l'home insuls (que d'increïble no té res)



Cada dia el mateix. Quan es llevava sortia d’entre els llençols arrossegant-se com un rèptil en un aiguamoll. Saltava del llit i es ficava a la dutxa. Mentre es despertava sota l’aigua cantava les cançons de la ràdio del veí. Mai havia entès si era perquè l’home era sord o pel gruix de les parets.

Com sempre, s’encantava a la dutxa i després es vestia amb presses, es doblegava el baix dels pantalons perquè no se’ls trepitgés i s’arromangava les mànigues per poder moure bé les mans. D’allà a la feina en un autobús sempre ple de gent. Mirava les cares lleganyoses de la gent i intentava respirar el mínim per evitar la forta olor d’humanitat que impregnava tot el transport.

A la feina, cuita corrents fitxava just, a les 8 en punt. Ni un minut més. Ni menys. S’asseia a la mateixa cadira de feia 15 anys i remugava. Es recol·locava el coixí que tenia sota el cul i s’apuntava en un post-it groc fluorescent per enèsima vegada “comprar coixí nou”. Així s’hi passava 8 hores cada dia, davant una pantalla d’ordinador, en un cubicle d’una empresa qualsevol, en un racó de món. Una petita ciutat grisa.
Sovint s’imaginava que creixia i creixia fent-se tant alt com Gozilla. O com King-Kong. I vivia salvatgement, destrossant-ho tot. I se sentia lliure. Però després recordava com acabaven les pobres bèsties. Bé, tant era, acabaven mortes, que era el mateix que li passaria a ell si continuava amb aquella vida tant insulsa.

Al migdia baixava al bar i es demanava un plat. Només un, sempre els feien molt grans i plens de menjar. Sols amb un ja tenia feina per acabar-se’l! Com podia ser que la gent se’n mengés dos? O tres si contem les postres...

Quan arribava a casa arrossegant els peus, es treia les sabates i s’estirava al sofà. Després recordava el que havia de fer :“comprar coixí nou”. I ho aplaçava per l’endemà.
Sopava i pensava què difícil era viure en un món que li venia gran. Literalment: tot li venia gran. Protestava pel tamany que tenia tot i no entenia per què la gent li agradaven les coses tant grans. No li agradava que les taules li arribessin pel nas. No li agradava aquelles mides dels plats, ni dels gelats, ni dels gots.
Què dur era viure en un món de gegants!

Però s’equivocava en una cosa. Els altres no eren els gegants, sinó que ell era el petit.


3 comentaris:

Carlos ha dit...

Hola Aina!! Ben arribada a bloggolandia!

T'he afegit com un bloc amic (ja ho volia fer amb l'altre però ... bé... a vegades - moltes vegades - em passa que si no faig les coses just quan hi pens ja no les faig.

Les opos..... durant una temporadeta fluix fluix perquè no sortia res i els anims decauen molt.... ara sembla que reviu i el vent començara a bufar ben fort. Entre mig, una mini opo aprovada a Menorca i una periòdica anada i vinguda de BCN (estic parlant en clau, així que si no se m'entén és normal), XDD.

Jo també m'agradaria dedicar més temps al bloc i tal ... però com ara sembla que començaran a sortir convocatòries... m'he de posar les piles amb l'estudi....

See u.

Cesc ha dit...

És bonissím aquest escrit... vides sencilles que cansen, tot és gris, tot és avorrit... i te n'adones que ets molt petit...

Jeroni Maleuff ha dit...

Bona història.
I bona imatge.