Un petit balanç de tot plegat

Si, em sap greu, però m'apunto a la moda dels resums anuals que últimament estan tant en voga...

Mirant enrere l'any que deixem m'alegro de les coses que he aconseguit, però també veig aquelles que he abandonat. Potser seràn les meves properes metes, dic potser perquè puc tornar a caure en el parany de no complir-les (ai el gimnas...encara espera!)

Bons propòsits? la veritat és que pocs, només un: fer del 2009 un any millor del que va ser el 2008 (que no em queixo de com va anar, sincerament n'estic més que satisfeta).

Bé, podríem incloure en aquest paquet el propòsit de mantenir el blog; fa poc que hi sóc i el temps últimament ha estat bastant escàs, però la voluntat sempre hi és.

Des d'aquí us vull desitjar un feliç any nou (09) a tots aquells que passeu. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

Que la creativitat us sigui propícia!

Els meus millors desitjos:

BALLARINA DE PLOM

Les dualitats de l'ànima

Cada dissabte, Joseph Majer es llevava ben d'hora. A les 8h del matí sonava el despertador, s'alçava d'un bot i es començava a vestir. Era tot un ritual: la roba interior, els pantalons (bastant estrets perquè no molestéssin gaire), la samarreta i la caçadora amb l'escut, que just abans de posar-se-la li feia un petó. Acte seguit, es calçava les botes. Dures i brillants. Se les mirava una i altre vegada, en busca d'una taca. Posava saliva en un dit i -nyic,nyic,nyic- ja les tenia netes del tot.

Es mirava al mirall de l'ascensor mentres baixava els cuatre pisos. Es passava la mà per aquell cap afaitat que altre cop necessitava una repassada.

I al baixar al carrer començava la festa. La seva fama era ben coneguda al barri, i la gent li tenia temor. Només una mirada podia significar brega segura.

Es trobava devant del bar amb els amics de sempre, feien unes cuantes bromes i s'escalfaven mútament. A partir d'aquell moment, tot el barri vivia atemorit.

Donant patades i cops de peu a tort i a dret. Aquelles botes tant lluents el portaven cap a un camí d'autodestrucció, de sang i batusses diàries.

Però tot això s'acabava a les 11h, quan anava a veure l'àvia. Quan ell arribava la seva àvia li preparava un got de colacao amb galetes, ben calentó. Li feia abraçades i moixaines. I ell es deixava fer. I la pobra senyora presumia de nét devant les amigues sense saber que estimava a un monstre.

I per uns breus moments...

Va tancar els ulls amb força

i per un moment

tot va desaparèixer.

S'imaginava flotant enmig

d'un gran buit negre

on els sons li arribaven remots.

Tranquilitat: sigues benvinguda.