dilluns, 27 d’octubre de 2008




Passen les hores en aquest petit racó del món.




El cafè es refreda. Massa calent per beure-se'l, després resultarà massa fred. I es quedarà allà, abandonat, fent companyia a un cendrer ple a vessar de cendra i puntes de cigarret d'algun fumador empedreït.




Espero alguna cosa, sense saber exactament el què. Simplement espero... Potser una trucada, l'arribada d'una notícica, un fet quotidià, que em treurà de la meva letàrgia.




Sumida en la foscor ja de la tarda em poso les mans glaçades a les butxaques de l'abric. Em tapo bé i m'alço per perdre'm entre els carrers desconeguts d'una ciutat que m'és familiar.




I el petit racó, aquell que ja he fet meu, esperarà l'arribada d'un nou algú; de qualsevol persona que vulgui sentir-se perduda, aïllada del temps, del món i del soroll.




5 comentaris:

Cesc ha dit...

Aquesta reflexió, aquseta descripció... és genial, qui no s'ha sentit així? fa fred i fiques les mans a les butxaques... i et perds i cada cadira una història... ostres m'has donat una idea i to tper a escriure! M'ha agradat molt!

Jeroni Maleuff ha dit...

El cafè, sempre ben calent.
La resta m'ha agradat molt.

Ballarinadeplom ha dit...

no us ha passat mai que el cafè cremava i l'heu deixat refredar massa? o sóc jo que quan xerro perdo la noció del temps?

horabaixa ha dit...

Hola Ballarinadeplom,

Des que vaig descibrir aquest blog, que busco la teva historia, i.... sempre la trobo.

Jo també espero alguna cosa.... des de el meu petit racó del món.

Preciós escrit.

Una abraçada

mq ha dit...

preciós escrit
m'agredat molt
salut!!