Busca la teva història

CLAQUÉ

2010-01-03T22:50:00.005+01:00

Doncs si gent, claqué. Només començar l'any nou vaig anar a un espectacle al Mercat de les Flors de la companyia Tapeplas.

Al principi he de reconèixer que era una mica reticent... m'agrada el ball celta on fan un claqué (molt sui generis, però claqué al cap i a la fi), havia vist alguna coseta... però no li trobava molt el sentit (amb tots els respectes als ballarins i amants). Hi vaig anar perquè hi havia una coneguda i mira, feia gràcia.

Ara bé, l'espectacle el vaig trobar tremendament complet. No només eren 90 minuts de claqué, sinó també música, molta música. Dins de l'espectacle hi podia sonar tant Vivaldi, com cançons de nadal com un solo de percussió acompanyat tant sols pel soroll de la claqueta contra el terra. Hi trobaves músiques amb inspiració jueva, àrab... una espècie de barreja del mediterrani. A més la posada en escena era sòbria però molt ben pensada, amb jocs de llums, talons que tapaven els músics però que jugaven amb les seves ombres...

Imagino que a la gent li deuria agradar molt perquè dels 5 dies que estaven a Barcelona tots els dies van penjar el cartell de complert (o quasi, perquè l'espectacle de dissabte només quedava 1 (!!!!) seient lliure). Tot i això, aprofito per criticar la barra que tenen alguns pares de portar criatures a aquest tipus d'espectacles; no trobo gens malament que els infants apreciïn el ball, però també han de tenir en compte l'edat i sobretot tenir respecte envers els artistes. Dic això perquè el dia que hi vaig anar hi havia infants de totes les edats, però el que va xocar va ser una família que hi portava un nen d'uns 4 anys i una nena d'un anyet tot just. Evidentment la pobra criatura es va cansar de l'espectacle i es va a posar a bramar. Pel públic va resultar terriblement molest i es van sentir veus de xxxts per tota la sala, però el pobre que hi havia a l'escenari fent un solo de saxo no sé com es va poder concentrar!!

Bé, després de queixar-me una mica,us deixo amb un petit fragment de l'espectacle, es curtet però ensenya bastant el que us escric. Espero que el disfruteu!!!

A tots vosaltres: bon any 2010!

El dilluns "al viruji"

2009-11-30T19:40:00.003+01:00

Avui és dilluns i com cada dilluns faig...res!

Bé, és a dir: em llevo, em dutxo, esmorzo...i em passo un parell d'hores amb el nas a internet. A veure què coi trobo.

La maleïda crisi...ostres! què dificil és això de trobar feina...i no és perquè no hi hagin oportunitats, sinó que, als joves aquestes ens son vetades. I perquè? Perquè no tenim experiència. Així de fàcil. En moltes ofertes s'hi pot veure "3 años de experiencia" "5 años de experiencia" (si fa 5 anys començava la carrera com qui diu!)

Hi ha alguna cosa que no funciona aquí...

I no es que el(s) centre(s) d'estudis per on he passat no m'enviin coses, no. Però diguem-ne que no son molt llamineres: pràctiques a l'extranger que no et paguen ni la targeta de metro, pràctiques a Barcelona que, a part de no donar-te res de res, et trenquen tota posiblitat de treballar (més que res et parteixen la setmana pel mig)...i quan per fi en trobes alguna i fas l'entrevista...resulta que agafen algú 5-6 anys més gran que tu amb (lògicament) experiència (fantastic per a ells...però medalla pels qui seleccionen!).

Tard o d'hora sortirà alguna cosa, però mentrestant passo els dilluns al fred. Perquè no vegis quin "viruji" que hi fa per aquí...

Una pregunta...

2009-11-27T20:23:00.002+01:00

¿ amb qui pots estar quan no vols ni estar amb tu mateixa?

Sóc...

2009-11-15T19:37:00.006+01:00

Sóc dona.

Sóc jove.

Soc covarda.

Sóc valenta.

Sóc intel·ligent.

Sóc estúpida.

Sóc tot allò que no té nom.

Sóc tot el que es conegut.

Sóc la veu del que no parla.

Sóc els ulls del qui no hi veu.

Sóc la pedra del camí, xocada sempre dues vegades.

Sóc la pedra a la sabata.

Sóc un diumenge d'hivern per la tarda. Avorrit.

Sóc la constància.

Sóc la impaciència.

Sóc la del mig, com el dijous.

Sóc la qui no aprèn dels errors.

Sóc la orgullosa.

Sóc la voluntat de mil mans.

I tot i això segueixo sense conèixe'm, sorprenent-me dia a dia amb nous pensaments. Noves accions. Nous errors. Nous encerts.

Desconnexió

2009-09-01T12:31:00.004+02:00

Volia estar sol.

Per contra del que demanava la gent. Ell volia i estimava la seva solitud.

Tenia milers d'amics, la parella i la familia. A part de la feina, és clar.

I tots li reclamaven el seu temps.

D'amics n'havia perdut, doncs dins la seva agenda s'havia d'anar recol·locant. Tampoc volia donar un no com a resposta, car no els volia fer enfadar.

Vivia amb la parella, però per horaris laborals es veien poc i els caps de setmana ella el reclamava.

I després li quedava la familia. Els pares i els germans volien saber d'ell, i no estaven conformes amb una trucada. Volien veure'l en els dinars familiars.

I el temps per ell, on quedava?

No podia acontentar a tothom i això l'angoixava.

I, cansat, un dia va desaparèixer. Se'n va anar, per disfrutar del seu temps.

I mentres, la familia, la parella i els amics el criticaven per ser un egoista.

Descobertes...

2009-08-14T21:48:00.003+02:00

Mai m'he considerat especialment poruga.

Potser serà que no me enfrontat directament als meus temors més grans, qui sap.

Però avui, mentres estava a l'habitació he sentit alguna cosa al menjador. I estic sola a casa. Alguna cosa repiqueteja el vidre. Em dirigeixo cap al soroll i veig una libèl·lula tan llarga com la meva mà.

Corrents agafo l'escombra per apartar-la de la llum. La molt tonta allà s'ha quedat donant-se cops contra la làmpara. La toco i comença a voleiar, jo que crido (si,si crido com si fós una nena de catorze anys, bleda asolellada) i em tanco a l'habitació.

Ho he intentat tot i aquell bitxarrot encara aguanta. Ja no sé què fer. I controlo els impulsos de trucar a la parella perquè me la tregui (a part de l'atac de riure, crec que després m'engegaria a rodar...)

I aquí estic, morta de gana perquè un paleòpter s'ha aposentat al menjador.

En fi, sempre es descobreixen coses noves....

SUOR

2009-08-01T17:20:00.006+02:00

Suo.

Em dutxo i només sortir torno a notar com transpiro.

Un parell de glops de cafè amb gel i una madalena per tot acompanyament.

Corro per agafar el metro, com sempre faig tard. Mai m'acostumo als nous horaris. Ni als vells. En realitat mai m'he acostumat a seguir un rellotge.

La màquina dels tiquets aspira el meu bitllet i el vomita per deixarme passar. 0 viatges. Grrrr... Nota mental: comprar una nova t-10.

Glopada d'aire calent a l'andana. Refrigeració de nevera dins dels vagons.

A la feina, una rebeca per treballar.

M'adono que hi ha poca gent. No només a la feina. La ciutat queda buida de paisans mentres que s'omple de turistes amb motxilla, càmera, mitjons amb sandàlies i un sospitós color vermell a la pell. Fan olor de crema solar de coco.

Per sort només van pel centre.

Torno a casa pensant que m'agrada la meva ciutat, a l'estiu. Sembla que fins i tot jo estigui de vacances.

...ostres!!!...

2009-07-24T21:38:00.003+02:00

no ho puc titular de cap altre manera...

Ostres!! Perque me n'adono de com ha passat de ràpid el temps (només cal mirar la data de l'últim escrit)
Ostres!! Perquè em vaig quedar sense històries.
Ostres!! Perquè vaig passar de ser una blog-addicta a ni entrar a la pàgina (per evitar temptacions)

he desaparegut, ho sé, però torno...

us heu quedat sense històries en les que buscar i us demano disculpes, el segon semestre ha sigut terrorífic i a sobre i ha en marxa una tesina que em reclama.

Tantes teoríes i doctrines m'han assecat el cervell i la imaginació i, de retruc, aquest blog.

Però torno, alguna història caurà aviat, d'això en podeu estar segurs.

L'escriptor

2009-03-25T16:31:00.006+01:00

En Tobias Mordac era escriptor. Bé, això és el que ell deia. Cada dia plasmava sobre el paper frases inconnexes, idees abstractes que havien d'acabar en un gran llibre. El millor que mai s'hagués fet. Només calia trobar LA IDEA, la història que, un cop llegida canviaria les vides d'aquell qui la llegís.

El pobre home es passava el dia pensant en la frase inicial del llibre car un llibre tant bo no podia començar de qualsevol manera. Era tant l'obsessió que va passar d'esgarrapar les poques hores que tenia lliures després de la feina, a treballar a mitja jornada. Però com que sempre estava cavil·lant, ja no resultava productiu per l'empresa. Qui volia tenir en plantilla un treballador que sempre estava a la inopia? Així doncs, va acabar al carrer.

La veritat és que, consumit per la seva malaltissa obsessió per crear la gran obra litarària no parava gaire atenció a tot el que l'envoltava. Menjar, resultava una tasca més, però molts cops se n'oblidava, així que en poc temps no era més que pell i ossos. Com que no treballava havia de pagar les factures, així que va començar a malvendre les poques possessions que tenia. I per tal de retallar despeses gastava el mínim d'aigua -per no dir que va tallar en sec els hàbits més bàsics de la higiene-, de llum i de gas.

I en l'hivern de la vida, quan va veure que el fi s'apropava, el vell Tobias, malalt de gana i de fred i gairebé cec d'escriure sense llum, s'adonà que en tant de temps invertit per escriure quelcom de profit no havia servit de res. Així que mentres venia la última onada d'inspiració, va decidir escriure les seves memòries.

Al cap d'una setmana el solitari escriptor havia mort. Però va deixar, darrera el seu pas, la millor història mai escrita. Una història amarga i dura, de solitud i fracassos, d'autoabandonament i marginació, però per sobre de tot un cant a la vida, perquè de vida només n'hi ha una i no la podem malgastar.

Manies meves, un poc de mi i una mic d'autobombo

2009-03-20T00:22:00.004+01:00

Realment poques vegades parlo de mi en el blog, qui sóc, què faig o d'ón vinc.
Sobre la primera pregunta, us contestaré que m'agrada això dels àlies, no és que tingui res a amagar, però mira, m'agrada. D'ón vinc? això ho podeu trobar al meu perfil.

I què faig? aquí és on volia anar a parar. Fa molt i molt de temps que li donava voltes a una idea, però per falta de temps mai m'havia atrevit a desenvolupar-la. Fins ahir.

I què va passar ahir potser us preguntareu (això de posar misteri mai se m'ha donat bé...). Doncs que va néixer un nou blog: el Roda el Món...

I es que, veureu, resulta que (pels que no em coneixen) sóc estudiant de relacions internacionals, i des de feia temps tenia ganes d'escriure articles, si se'n poden dir així, en relació a successos que passen pel món. De la forma més amena possible i, en certa manera, pedagògica. Pedagògica per mi, perquè a l'escriure els articles, comparteixo el què vaig aprenent. I potser, al plasmar-ho sobre el paper, veig les coses més clares.

Espero que us agradi!

100è joc literari

2009-03-18T00:25:00.001+01:00

Ja està aquí...

és un secret a veus...

el més esperat...

el 100è joc literari del blog Tens Un Racó Dalt Del Món!!!!!

Un centenari com aquest mereix una alta participació, i és per això que, aprofitant l'avinentesa col·laboro amb aquest text:

"Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme
avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a
l'aeroport d'Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que
tot tingués l'aspecte llòbrec d'un paisatge flamenc: el personal de terra
amb impermeables, la bandera que coronava l'impersonal edifici de
l'aeroport, el cartell amb l'anunci de BMW...Vaja, altre cop Alemanya, vaig
pensar."

D'aquí ara us toca endevinar qui és l'autor i el títol del llibre, però tranquils! reconec que pot ser difícil endevinar un llibre només amb el primer paràgraf, així que us dono aquesta pista:

El protagonista de la història es diu Toru Watanabe.

Us diu alguna cosa aquest nom? Espero que si!

Com ja sabeu, no podeu posar la resposta en aquest blog (les instruccións les trobareu aquí)

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

Val la pena participar-hi, no?

MOLTA SORT!

Hemingway never ate here

2009-03-15T18:23:00.009+01:00

Va entrar corrents en aquell restaurant.

Desesperat buscava una cara coneguda.

Una cara d'avi benevolent, amb una llarga barba. Un home amb un munt d'històries per explicar.

Però va fer tard. Aquell home ja no hi era en aquell restaurant, és més, mai hi havia estat.

Foto feta el febrer de 2009 a Madrid. És un restaurant prop de la Plaza Real, que el menú està dividit en capítols, enlloc de plats. Val la pena passar-s'hi.

Per cert, el 100è joc literari de J.M Tibau , el nostre company de blogsfera, s'acosta... espero que hi participeu!! Serà qüestió d'anar llegint, ja sabeu que, quants més llibres encerteu, més oportunitats tindreu d'endur-vos el premi! :)

MiniMalismes - la revolució d'octubre

2009-03-09T19:43:00.007+01:00

Aquell dia es va despertar rebel. Volia trencar amb la rutina i amb totes les convencions socials. Volia trencar els esquemes socials i crear un món nou. Buscaria aliats a la seva causa. En trobaria, d'això en podia estar ben segur. Ho proclamaria. La revolució havia començat.

Es va llevar mitja hora tard.

No es va pentinar.

Va sortir amb roba interior al carrer.

I no es va rentar les dents.

Només posar els peus al carrer, el van detenir. Escàndol públic.

L'home, somrient, els cridava: "tots els revolucionaris poden estar bojos. Però no és més boig qui segueix el corrent que qui el trenca. Tota revolta comença amb un petit pas!"

I mentres, la gent, des del carrer mirava com un home en calçotets i cabells esvalotats els anomenava bojos.

MiniMalismes - el dubte del suicida

2009-03-02T21:13:00.006+01:00

Des del 34è pis, dempeus sobre el marge del terrat va mirar avall. Un món en miniatura. Persones que, com formigues es movien amunt i avall, amb presses. Uns quants arbres donaven una nota de color entre les diferentes tonalitats de gris de la monòtona ciutat.

Va tancar els ulls. Va estendre els braços. I un pensament va creuar la seva ment, com un llamp:

¿un suïcida és valent perquè s'atreveix a fer el pas que molts altres no acaben fent o és un covard per no saber o no poder enfrontar-se als problemes?

I amb un somriure irònic es va dir a ell mateix: "Bon moment per la filosofia, amic"

La Maternitat d'Elna

2009-02-22T20:48:00.004+01:00

¿què era la Maternitat d'Elna? Per què va ser tant important per molts dels refugiats? què va implicar la guerra civil? quin va ser el paper de França en l'acollida als exiliats?

Totes aquestes preguntes es responen molt clarament en l'obra de teatre que es fa del 5 de febrer al 8 de març al Capitol. Al meu parer, la considero molt bona.

Al principi vaig pensar, "uf! drama, musical i monòleg, serà pesada..." i sincerament, no ho és gens. També és curta, no arriba a l'hora i mitja, però si fos més llarga no te n'adonaries...

L'obra tracta, en forma de monòleg les penúries dels refugiats al camp d'Argelers, et transporta a les misèries dels refugiats. A la fam, a la mort i al menyspreu dels francesos. També amb les vivències de les parteres a la maternitat i ens acosta a la figura d'Elizabeth Eidenbenz.

Per molts de nosaltres, la guerra civil ens és propera. Tothom en va sortir afectat. Però tot just se'n parla profundament, i ara que es tornen a obrir les fosses, també recuperem una part de la història que ens ha estat robada.

L'obra emociona, et transporta i et fa pensar en l'absurditat de la guerra, de totes les guerres. I en la solidaritat d'alguns (en molts casos, individus) i la passivitat dels altres (sobretot institucions). Un David contra Goliath en que només hi havia uns perdedors: els refugiats.

Però el que va passar fa 70 anys, també està passant en altres racons del món. I després de les misèries que aquí es van passar, es resta impassible davant les misèries de la resta.

Us la recomano, de debò.

MiniMalismes - Violins

2009-02-16T19:38:00.005+01:00

Tots els divendres, Hans Strumpfel toca el violí a l'Alexanderplatz de Berlín. Un parell o tres d'horetes o fins que els dits se li gelen.

El que ningú sap és que, a les 5h de la tarda, treu de la funda els pocs euros guanyats i hi guarda el seu apreciat instrument. Dona un cop d'ull a la plaça amb satisfacció i se'n va, caminant, fins a la Filarmònica de Berlin, on hi sol fer els seus millors concerts. Almenys així ho acrediten els centenars d'espectadors que un cop acabat el seu brillant solo, s'alcen de les seves cadires per ovacionar-lo.

2009-02-12T17:58:00.004+01:00

En Pere T. al obrir el televisor va veure aquell nen. Se'l mirava però sense veure'l, tenia la mirada perduda.

Els seus braços, prims i arrugats -com si fos un vell de vuitanta anys, i ni tan sols passava dels cinc- descansaven sobre una panxa inflada.

Possiblement, el que veia no era la càmera del reporter,sinó una persona que podia portar alguna cosa d'aliment.

Aquells ulls... enmarcats en una carona fosca, i tan grans, aquosos, com si el qualsevol moment arrenqués a plorar. Possiblement no tenia més llàgrimes, ni més ganes de plorar. No servien de res.

En Pere T. va apagar el televisor, es va preparar un fastuós sopar. I se'n va anar a dormir al seu confortable llit. Mai s'havia sentit tant aliè del món real.

Meme...

2009-02-03T21:39:00.005+01:00

Ostres! últimament em conecto poc, els estudis em deixen poc espai per a la vida social i mal que em pesi, també la vida a internet (llegeixi's blog)...

l'altre dia em vaig conectar i...pam! sorpresa, una nova companya de la blogesfera (rosseta) em va deixar un encàrrec. No és que sigui gaire amiga d'aquestes coses, més que res perquè mai sé què posar...

A veure,com va això: "meme del 7, aquesta consisteix en dir 7 coses de tu, ja siguin fets a l'atzar o coses curioses i després passar-ho a 7 persones més"

Comencem:

1. Començarem per allò més obvi: m'encanta l'escriptura i tot el què l'envolta. M'explicaré: m'encanta escriure (als set anys ja deia que volia ser escriptora, tinc totes les profes de primària que ho poden confirmar, i moltes vegades tinc la necessitat d'escriure, el que sigui), m'encanta llegir (però sóc molt especial amb ells llibres, ara bé, quan m'agrada molt un llibre, ja pot acabar el món que ni me n'adono), m'encanta la caligrafia de la gent (tinc la mania de fixar-me com escriu la gent que m'envolta, la lletra que fan... vaig tenir una època de voler saber de grafologia...i he canviat de lletra al veure que no m'agradava com la feia...)

2. Sóc un desastre: sóc bastant desordenada i sempre em deixo alguna cosa. No m'extranyaria deixar-me un dia el cap en algun racó. A favor meu diré que quan ordeno les coses ho faig consciència, que queda tot incrïble (el problema és que dura poc...).

3. M'encantaria tocar la guitarra, fa sis anys que vaig rascant-la de tant en tant, però la música és una assignatura pendent...

4. Parlant de música, em considero bastant melòmana. Sempre vaig amb l'mp4 amunt i avall (fins i tot per anar a comprar el pa) Sempre intento tenir noves cançons (la mula està que treu fum), me'n canso ràpid de les que ja tinc. Més, més, més.
Per cert, ara amb l'spotify no hi ha qui em tregui de l'ordinador...

5. Tinc el riure fàcil. Molt fàcil. NO vol dir que rigui per cada cosa, com una nena tonta. Però sóc feliç, què voleu fer-hi... M'encanta el sentit de l'humor "anglès": Monty Phyton, l'Escurçó Negre... res de Los Morancos o Matrimoniadas (que a qui li agradi endevant, eh?)

6. Vaig aprendre a llegir amb la Mafalda. La meva mare en té la col·lecció completa i li agradava tant que va pintar a la meva habitació una Mafalda a la paret que encara conservo (si hi pintés a sobre se'm trencaria el cor). La veritat és que m'agradaria ser com ella, amb aquella ironía, aquella intel·ligència, aquella forma de pensar...

7. Xerro pels colzes. I quant estic nerviosa més. M'agafen atacs de "verborrea" ens els que puc sembla una autèntica cotorra. Sobretot quan era més petita; ara em controlo. Em mossego la llengua, literalment, per evitar aquest dispendi de paraules. Més que res perquè primer parlo, i després penso.

Queden nominats: xafe, marina, pensament-re i els que vulguis pujar-se al carro :)

Temps al temps

2009-01-21T12:45:00.003+01:00

Tic-tac
Tic-tac
Tot arriba i tot passa.

Allò que tant de temps ansiaves
Ara ja és passat.

Demano al temps
Paciència per l’espera
Memòria pels records
I consciencia en els moments clau.

Les hores
Com l’aigua,
Com sorra fina,
Les intentes atrapar
Però s’escolen entre els dits.

I tot l’esforç que has fet
Per intentar caçar-les
T’han distret d’allò
Que realment valia la pena.

I és ben cert que allò que diuen:
“la vida és allò que passa mentre fem plans”

l'evolució

2009-01-16T19:37:00.003+01:00

L'ésser humà és quelcom increïble. Tota petita part o metèria té una funció. Tota? no!

Hi ha certs racons del nostre cos que resisteixen ara i sempre a l'evolució i, com resquicis d'una època passada, es mantenen però només porten problemes.

M'explicaré: quina funció té l'apèndix? a part d'infectar-se cap. I els queixals del seny? quatre queixals entaforats en boques normalment massa petites per acollir-los. I què se'n fa d'ells: fora! no sense abans patir una mica. Obrir, arencar i cosir. Sona fàcil eh? però, ai coi!, resulta que això fa un mal de mil dimonis.

En fi, el cos humà sempre ens sorprendrà. Espero que l'evolució faci la seva feina. Si som menys peluts que l'era glacial, per què em de tenir tants queixals? ja no menjem carn crua!

En una nit freda d'hivern...

2009-01-06T22:40:00.004+01:00

Quan la ciutat s'adorm, una nit freda de gener. Ningú és al carrer, l'aire gelat dissuadeix qualsevol activitat i l'escalfor de les llars adorm els infants, i als seus pares.

Entre els carrers, tres siluetes, ben dibuixades per la claror de la lluna es mouen ràpidament. Sembla ser que van força carregats.

Els animals que els acompanyen, en cada cop de vent es posen nerviosos. S'inquieten. I aquesta inquietud es trasllada als milers de cases, on els nens s'arremolinen sota les seves càlides mantes. En els seus somnis imaginen com serà l'endemà. Una bicicleta, una nina, aquell joc tan esperat...o el més temut: carbó.

Els tres individus van ràpid, la nit, encara que sigui plè hivern, es fa curta. Molts regals, moltes cases i poc temps. I no s'hi val a badar. No es poden permetre ni un error.

Recorden amb anyorança quan, ja fa molt temps, quan eren joves (si es que mai ho havien estat), només els calia encens, mirra i or per fer feliç a la canalla. I ara? milers de joguines, totes diferents, de nom impronunciable.

La feina ja està feta. Silenciosament s'allunyen de la ciutat mentres els primers raigs de sol iluminen les cases.

Ara toca el més gratificant: veure la ilusió de les criatures.

Un petit balanç de tot plegat

2008-12-31T01:30:00.003+01:00

Si, em sap greu, però m'apunto a la moda dels resums anuals que últimament estan tant en voga...

Mirant enrere l'any que deixem m'alegro de les coses que he aconseguit, però també veig aquelles que he abandonat. Potser seràn les meves properes metes, dic potser perquè puc tornar a caure en el parany de no complir-les (ai el gimnas...encara espera!)

Bons propòsits? la veritat és que pocs, només un: fer del 2009 un any millor del que va ser el 2008 (que no em queixo de com va anar, sincerament n'estic més que satisfeta).

Bé, podríem incloure en aquest paquet el propòsit de mantenir el blog; fa poc que hi sóc i el temps últimament ha estat bastant escàs, però la voluntat sempre hi és.

Des d'aquí us vull desitjar un feliç any nou (09) a tots aquells que passeu. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

Que la creativitat us sigui propícia!

Els meus millors desitjos:

BALLARINA DE PLOM

Les dualitats de l'ànima

2008-12-23T18:08:00.005+01:00

Cada dissabte, Joseph Majer es llevava ben d'hora. A les 8h del matí sonava el despertador, s'alçava d'un bot i es començava a vestir. Era tot un ritual: la roba interior, els pantalons (bastant estrets perquè no molestéssin gaire), la samarreta i la caçadora amb l'escut, que just abans de posar-se-la li feia un petó. Acte seguit, es calçava les botes. Dures i brillants. Se les mirava una i altre vegada, en busca d'una taca. Posava saliva en un dit i -nyic,nyic,nyic- ja les tenia netes del tot.

Es mirava al mirall de l'ascensor mentres baixava els cuatre pisos. Es passava la mà per aquell cap afaitat que altre cop necessitava una repassada.

I al baixar al carrer començava la festa. La seva fama era ben coneguda al barri, i la gent li tenia temor. Només una mirada podia significar brega segura.

Es trobava devant del bar amb els amics de sempre, feien unes cuantes bromes i s'escalfaven mútament. A partir d'aquell moment, tot el barri vivia atemorit.

Donant patades i cops de peu a tort i a dret. Aquelles botes tant lluents el portaven cap a un camí d'autodestrucció, de sang i batusses diàries.

Però tot això s'acabava a les 11h, quan anava a veure l'àvia. Quan ell arribava la seva àvia li preparava un got de colacao amb galetes, ben calentó. Li feia abraçades i moixaines. I ell es deixava fer. I la pobra senyora presumia de nét devant les amigues sense saber que estimava a un monstre.

I per uns breus moments...

2008-12-06T12:51:00.003+01:00

Va tancar els ulls amb força

i per un moment

tot va desaparèixer.

S'imaginava flotant enmig

d'un gran buit negre

on els sons li arribaven remots.

Tranquilitat: sigues benvinguda.

Allà on els contes acaben

2008-11-30T20:42:00.003+01:00

Allà on els contes acaben comença la realitat. Les coses mai són el que semblen i en les històries de sempre només ens expliquen un final. Però què passa després? Jo us ho diré.

Ariel la petita sirena, es va casar amb setze anys, no per amor (que bé, si que n'hi havia en aquell matrimoni) sinó que en realitat estava embarassada i havia de passar per l'altar per obligació; era impensable que un príncep deixés embarassada a una joveneta i després la deixés tirada. El seu honor no li permetia.

Jasmin, la filla del sultà, es va casar amb Aladí. El que ningú diu és que, després del casament, Aladí es va convertir en sultà relegant a la seva esposa dins del palau i, si sortia, havia de ser ben coberta, com manava la llei del poble.

I què se'n va fer de la Ventafocs? El seu matrimoni va durar dos dies. Es van casar sense conèixe's bé l'un i l'altre. I es que...¿com pots basar un matrimoni en una sabateta de cristall? Al mes de casats ja hi van haver discussions.

De la Bella Dorment millor no en parlem. Enfadada amb els seus pares (doncs enlloc de viure com una princesa en un palau l'havien fet viure al camp com una pagerola més), amb un marit borratxo, es va fugar amb el mosso de les quadres. Un noi que, per cert, s'assemblava molt a Artús.

Sembla ser que dels pocs matrimonis que van funcionar, aquest va ser el de la Blancaneu. Era una noia amb un caràcter molt fort. No us ho pensàveu eh? Clar, tan blanca, tan dolça... Si,si... Però havia de tenir caràcter si volia imposar-se sobre set homenets masclistes que volien que fregués, cuinés i fes totes les coses de la llar. El princep, com que era un tros de pa, la va deixar fer, sense ni una queixa.

I per acabar, de l'últim que se'n sap de Bambi es que va caure en les drogues i en la beguda. I us n'extranyàveu? La seva mare va morir, assassinada per un caçador, i el seu pare no en va voler saber res d'ell!

En fi; la factoria Disney ens ha pintat un món rosa quan, de fet, no és així. Reclamem que se sàpiga tota la veritat dels contes!

Isòbares i males vibracions

2008-11-25T23:09:00.008+01:00

Ella era una dona del temps, treballava des de feia 10 anys a la televisió estatal.

Ell era físic, reporter i rodamón.

Quan es van conèixer feia un dia asolellat i càlid. Només veure'l va notar un augment de la pressió. Ho va considerar un senyal.

Va entrar com un ventdeval a la seva vida.

Fort, ràpid i destructor.

Una alenada d'aire fresc. Un huracà destructiu.

Ell deia que era massa freda.

Ella, que es precipitava massa.

I ell, tal com va entrar en la seva vida, en va sortir.

Aquell dia, els termòmetres van baixar a límits impensats per l'època.

Reflexions del ventre del llit

2008-11-21T23:02:00.002+01:00

Per fi…

Tanques els ulls. Notes com la son pesa a les parpelles. Una força estranya i invisible que s’asseu en la parpella i que no te’ls deixa obrir.
Et fas una bola i elegeixes la posició fetal.
Amagues el cap sota l’edredó.
Sents com les fines branques dels arbres, i les poques fulles que queden, piquen contra la finestra. No se sent res al carrer. El fred i el vent amaguen la gent a les seves cases i als bars.

I tu, somrius dins el teu cau de felicitat.
Torna l’escalfor.
Un úter matern.
Altre cop.

Aprendre i oblidar

2008-11-18T16:44:00.005+01:00

El primer cop li vaig donar.

Va jugar amb ell, i el va trencar.

Amb orgull, vaig arreglar-lo.

Va costar juntar totes les peces, sense fissures.

La segona vegada me'l van robar.

Un col·leccionista.

Com jo, moltes més.

Me'n va sortir un petitó, que va créixer i madurar.

Al tercer, no li vaig poder donar res.

Només miques d'un petit tros de pedra.

El vaig perdre.

M'ho va oferir tot i jo, res.

El vell Hassan

2008-11-10T12:58:00.005+01:00

El vell Hassan sempre s'asseia devant la porta de la petita botiga. El coneixia desde que tinc memòria, com si sempre hagués estat allí. Un element més del curiós paisatge urbanístic.
Hi era molt abans que vinguéssin tots, quan ell era L'ÀRAB, una atracció en aquell petit poble on no hi passava mai res.

Sempre feia la mateixa cara, però cada any, la barba es tenyia de blanc i la panxa li creixia. És curiós, però, el bigoti es resistia al canvi de color que li corresponia per l'edat. Com si fós l'últim indici d'una joventut que li quedava molt, molt llunyana. I sota aquell bigoti, hi brillava una dent d'or, que li donava un aire de pirata. Molt celebrat sempre pels infants.

Tenia uns ulls amables, brillants, que sempre traspuaven alegria. Tot i que, precisament, no havia viscut moments amables. Diuen els veïns que es va quedar vidu de molt jove, que va haver de tirar endevant a tres fills que, per diversos motius els va anar perdent. El gran va tornar al seu país, mai es va sentir que formés part del poble. El mitjà, va morir en un accident de cotxe. I el petit, se'n va anr la gran ciutat per fer fortuna.

Als petits sempre ens donava algun caramel, i ens preguntava si ens haviem portat bé, a classe i a casa. Si li deies que si, tenies la recompensa. Tots el coneixiem i ell també, sempre cridant-nos pel nom.

La seva botiga es tancada; la persiana - que un temps ençà havia estat verda i que ara conservava algúna traça de pintura- es troba baixada. L'absencia de Hassan es nota. I fa pena. Ens falta ell, les seves paraules alentadores, i també sàvies. Tanta gent que el coneixia i al final va morir sol. Al seu llit, mentres dormia. Aquell dimarts, la botiga no va obrir. I tot el poble es va imaginar el pitjor.

Ara hi obriràn una botiga d'una multinacional de telefonia mòbil. Res tornarà a ser el mateix.

¿Qui porta la máscara?

2008-11-04T00:02:00.003+01:00

Aquest conte ja el vaig escriure en un blog que tenia anteriorment. Però com que aquell el vull tancar, doncs aprofito per passar les històries aquí. Als qui ja les hagueu llegides, ho sento. Als qui encara no ho hagueu fet, eus aquí una segona oportunitat :)

La petita princesa està trista. Es mira al mirall. Recorre amb els seus dits menuts la seva cara, es toca el nas, s’estira les galtes. Sap que serà la última vegada que la veurà. Al menys fins que no es casi. A partir d’aleshores, la seva cara quedaria coberta per una màscara. Així ningú podria veure les seves faccions. Si el rei és tractat de divinitat, la seva descendència no pot ser menys. I s’han de complir les tradicions. Els déus no ploren, no mostren les seves debilitats. És per això que porta la màscara: ningú la tornarà a veure riure, ni a plorar. Ningú podrà veure quan les coses li siguin de desgrat, ni tan sols quan es posi vermella de vergonya. Fins que aprengui a dominar les seves emocions.

La petita princesa està desconcertada. Tothom li diu que és una persona amb molt bona sort. No ho entén. Què té de bo viure d’esquena a les emocions? No tornar a sentir la brisa a la cara quan corre pels prats, la pluja o fins i tot la neu a l’hivern.

Ho té decidit. Fugirà. Se n’anirà ben lluny; allà on tothom apreciï un somriure, una llàgrima, una carícia. Que els deixin als déus la duresa, el saber i la perfecció. Per les persones, el millor regal que puguin tenir és poder demostrar les emocions, demostrar les seves imperfeccions, per aprendre dels seus errors i els seus encerts. La saviesa és com un sac que portes al llarg del teu camí, i on en cada racó, l’omples de petits branquillons i pedretes. Al final de la vida, tot aquell sac que portes a les esquenes i que t’encorba, el compartiràs amb aquells que vulguin aprendre del teu camí, dels teus records, de les teves petites pedres.

Ningú ho ha de saber

2008-11-01T23:28:00.006+01:00

Ningú ho ha de saber.

Petons furtius als passadissos, quan tothom és a dins.

Carícies luxurioses a l'ascensor.

La seva mirada em fon.

Però ningú ho pot saber.

La passió s'alimenta d'aquest silenci. Mirades còmplices i reveladores. De trobades en llocs inversemblans i llunyans del nostre món. De la por a ser vistos.

I malgrat això, m'agrada.

2008-10-27T14:16:00.003+01:00

Passen les hores en aquest petit racó del món.

El cafè es refreda. Massa calent per beure-se'l, després resultarà massa fred. I es quedarà allà, abandonat, fent companyia a un cendrer ple a vessar de cendra i puntes de cigarret d'algun fumador empedreït.

Espero alguna cosa, sense saber exactament el què. Simplement espero... Potser una trucada, l'arribada d'una notícica, un fet quotidià, que em treurà de la meva letàrgia.

Sumida en la foscor ja de la tarda em poso les mans glaçades a les butxaques de l'abric. Em tapo bé i m'alço per perdre'm entre els carrers desconeguts d'una ciutat que m'és familiar.

I el petit racó, aquell que ja he fet meu, esperarà l'arribada d'un nou algú; de qualsevol persona que vulgui sentir-se perduda, aïllada del temps, del món i del soroll.

Fugida

2008-10-21T20:58:00.000+02:00

Sempre maleta en mà. Un nòmada per obligació. Una acusació falsa. Una fugida precipitada. S’asseu al tren, abraçat a la petita maleta de cartró que conté totes les seves valuoses pertinences: el retrat dels seus pares, el de la seva estimada ( “Sempre teva: Nines”), dos mudes, el passaport (l’autèntic, amagat en un doble fons) i els pocs estalvis que havia aconseguit guardar. Havien de servir per casar-se. Però en aquestes alçades a qui li importava això?

Es palpa, amb els dits rodanxons i suats, la identificació falsa que li ha aconseguit un home de confiança. Beu un glop de whisky barat que té a la petaca i s’eixuga amb un mocador de tela, ja marronós, les gotes de suor del seu front. Tanca els ulls i intenta ordenar els seus pensaments. Busca el com ha arribat fins a aquell vagó.

La nit fatídica havia sortit de caça, li havia promès a Nines que li portaria un bon conill de bosc. Sabia que no s’hauria hagut d’endinsar a les terres del cacic del poble. Però es pensava que la nit el faria passar desapercebut.
Prem amb força els ulls ja tancats, som si volgués treure a la força uns records que semblen borrosos i irreals. Un crit a la casa, Nines al terra, dessagnant-se. Ell ple de la seva sang, abraçant-la. Trencat pel dolor.

Torna a obrir els ulls: al davant, una senyora d’edat bastant avançada està fent ganxet. El mira de reüll, desconfiada, per sobre la muntura daurada de les ulleres. Deixa anar un sospir i torna a concentrar-se en la feina d’encreuar la llana.

L’home nota com li rellisca una llàgrima galta avall. L’atura abans no arribi a la comissura de la boca. Es diu a si mateix que ha de ser fort. Per Ella, ara que ja no hi és. No hi és. No hi és. S’ho repeteix una i mil vegades per creure que el que està vivint no és un somni.

Qui li va posar l’arma entre les seves pertinences? Segurament l’assassí encara era a la casa mentre ell corria cap al poble a buscar ajuda.
La policia quan va arribar el primer que va fer va ser registrar-ho tot. I allà hi van trobar l’arma, encara plena de sang. Ni tant sols estava seca.
Entre la policia i els curiosos hi va veure el fill del cacic. Li va semblar veure que esbossava un somrís. Va passar realment així? O era ell que s’ho imaginava? Quina relació hi tenia aquell home amb tot plegat?

No li va quedar altre remei que sortir per cames, descobriria qui va ser. Però a la presó no podia ser d’utilitat. Ella potser estava morta, però el aconseguiria que es fes justícia i que el culpable anés a la presó.

Sabia la història d’amor entre Nines i el fill del terratinent. Sabia com ella l’havia rebutjat. Com, des d’aquell mateix moment, el jove sempre li feia la vida impossible. Si hi havia qualsevol cosa que li pogués fer mal, segur que la utilitzava. Seria possible que fos ell el culpable? Podria tenir una ment tant perversa? Si no era d’ell, doncs de ningú... bé, era plausible.

Algun dia ho descobriria. Però mentre havia d’anar-se’n lluny, mar enllà. On ningú el pogués trobar. I quan tot es calmés, quan tothom ja se n’hagués oblidat d’ell tornaria. I ho faria amb el cap ben alt, amb el nom del vertader culpable.

Mig segle després va morir, a l’exili, lluny de la seva terra, la família i consumit per l’angoixa del retorn.
El que no sabria mai és que, poc després d’haver fugit, el mateix cacic va fer empresonar al seu fill després de descobrir el que havia fet. No per ètica sinó perquè havia avergonyit a la família amb el seu crim, era poc honrós pel que semblava.

La por a enfrontar-se i lluitar van fer del nostre protagonista un fugitiu. Mai va reunir el suficient valor per plantar cara a la situació i va passar les hores en una lluita contínua entre el voler recuperar l’honor perdut i la voluntat d’enterrar el passat i els records en els forats de la memòria.

Començar

2008-09-28T21:29:00.000+02:00

Començar…
Aprendre…
Estrenar…
Equivocar-se…
Corregir…

Tot té un principi… La vida. La guarderia. L’escola. La universitat. La feina. El matrimoni.

I un final… la mort, l’escola, la universitat, la feina, el divorci…
Amics que van i venen per un llarg passeig. Un bulevard de paraules i mirades. Cares conegudes, cares que quasi has oblidat, només noms, només cares. Amistats que t’han seguit al llarg d’una vida, amistats perdudes. Amors convertits en amistats. Amics convertits en amors.

Un final esdevé principi.

L'increïble història de l'home insuls (que d'increïble no té res)

2008-09-24T19:58:00.000+02:00

Cada dia el mateix. Quan es llevava sortia d’entre els llençols arrossegant-se com un rèptil en un aiguamoll. Saltava del llit i es ficava a la dutxa. Mentre es despertava sota l’aigua cantava les cançons de la ràdio del veí. Mai havia entès si era perquè l’home era sord o pel gruix de les parets.

Com sempre, s’encantava a la dutxa i després es vestia amb presses, es doblegava el baix dels pantalons perquè no se’ls trepitgés i s’arromangava les mànigues per poder moure bé les mans. D’allà a la feina en un autobús sempre ple de gent. Mirava les cares lleganyoses de la gent i intentava respirar el mínim per evitar la forta olor d’humanitat que impregnava tot el transport.

A la feina, cuita corrents fitxava just, a les 8 en punt. Ni un minut més. Ni menys. S’asseia a la mateixa cadira de feia 15 anys i remugava. Es recol·locava el coixí que tenia sota el cul i s’apuntava en un post-it groc fluorescent per enèsima vegada “comprar coixí nou”. Així s’hi passava 8 hores cada dia, davant una pantalla d’ordinador, en un cubicle d’una empresa qualsevol, en un racó de món. Una petita ciutat grisa.
Sovint s’imaginava que creixia i creixia fent-se tant alt com Gozilla. O com King-Kong. I vivia salvatgement, destrossant-ho tot. I se sentia lliure. Però després recordava com acabaven les pobres bèsties. Bé, tant era, acabaven mortes, que era el mateix que li passaria a ell si continuava amb aquella vida tant insulsa.

Al migdia baixava al bar i es demanava un plat. Només un, sempre els feien molt grans i plens de menjar. Sols amb un ja tenia feina per acabar-se’l! Com podia ser que la gent se’n mengés dos? O tres si contem les postres...

Quan arribava a casa arrossegant els peus, es treia les sabates i s’estirava al sofà. Després recordava el que havia de fer :“comprar coixí nou”. I ho aplaçava per l’endemà.
Sopava i pensava què difícil era viure en un món que li venia gran. Literalment: tot li venia gran. Protestava pel tamany que tenia tot i no entenia per què la gent li agradaven les coses tant grans. No li agradava que les taules li arribessin pel nas. No li agradava aquelles mides dels plats, ni dels gelats, ni dels gots.
Què dur era viure en un món de gegants!

Però s’equivocava en una cosa. Els altres no eren els gegants, sinó que ell era el petit.

Santa Eulàlia aigualeix la festa

2008-09-23T13:37:00.001+02:00

Bé, sembla ser que aquest any La Mercè quedarà ben passada per aigua. Ara fa un any, tenien una entrada de tardor que ni l'estiu: samarretes de tirants, flip-flops i pantalons curts es van allargar fins a l'octubre.

Aquest any res de res. I ja podem anar pensant en guardar la roba d'estiu.

I es que enguany santa Eulàlia ens ha fumut la festa enlaire. Pel que sembla, aquest any no stà trista, no. El que està és depressiva!

Per informació vostra, no he agafat el primer sant que he vist i li he donat les culpes. Sinó que, cada any, santa Eulàlia -antica patrona de la ciutat- es posa trista per no ser ella l'elegida. I això ens amarga a tots.

Concerts que no es celebren, focs artificials en remull...i creuem els dits perquè no ens esguerri el piromusical!
Això sense comptar els refredats que estem agafant molts barcelonins. Com és el cas d'una servidora. Després d'anar de concert al fòrum va caure una bona tempesta que ens va deixar calats fins als ossos, i descoberts al "viruji" de la nit barcelonina vora al mar (que per informació vostra, refresca bastant).

En fi, què hi farem si el Mediterrani no sap ploure. O no ho fa mai, o no para. I es que mai plou al gust de tots, no?